La CUP i l’hora de la veritat

Ha arribat el dia del desenllaç. La CUP decideix si investeix Artur Mas. Sense embuts, sense assemblees en poliesportius, sense programa de xoc social. Es tracta de dir sí o no al que Convergència pretenia des del principi: que el qui anava de número quatre a la llista per Barcelona de Junts pel Sí es converteixi en president. La direcció dels anticapitalistes, després de passatges fronterers amb el realisme màgic –com l'episodi dels 1.515 vots contra els 1.515 vots–, ha optat per la fórmula simple –sí o no– que el perseguia des que el passat 27-S les matemàtiques van impossibilitar l'accés de Mas a la presidència.

L’assemblearisme ha acabat arraconat pel pragmatisme: el proper dia 10 de gener, en cas de no haver-hi acord, les eleccions quedaran automàticament convocades. Per tant la CUP ha de decidir sense pretextos assemblearis amb fons de pavelló poliesportiu desenvolupista, com el que va acabar en un gran empat el dia 27 de desembre a Sabadell. El mandat estricte d'aquest magnífic impossible de 1.515 contra 1.515 podria haver estat que cinc diputats de la CUP votessin la investidura de Mas i els altres cinc ho fessin en contra. Això implicava anar a eleccions i els assemblearis han preferit perllongar l'agònic debat i evitar ser declarats sabotejadors oficials del procés sobiranista, aquest que té en el líder de Convergència llum, far i guia. Sorprèn que la destresa a les xarxes socials dels independentistes-anticapitalistes no hagi tingut traducció democràtica per arribar amb eficàcia a la militància. En gairebé mitja setmana, al desembre del 2013, els socialdemòcrates alemanys van consultar els seus afiliats si havien de donar llum verda a la gran coalició amb la CDU de Merkel o no. Van votar per correu 370.000 militants. A Catalunya s'ha preferit l'estètica de pavelló.

Però aquest cap de setmana la decisió es fa inajornable. De l’assemblearisme ornamental –a la vista dels resultats– es passa a l’exegesi de la direcció. Ja no es pot posposar la determinació per dolorosa que sigui, encara que divideixi la CUP en dues meitats. El drama arriba així a un cru desenllaç. I en aquest punt, el guió es presenta desproveït de qualsevol additament embellidor del tipus pla de xoc contra la pobresa, amb el qual s'ha pretès fer digerible per a l'anticapitalisme una rotunda investidura de centredreta. Fins ara la proposta de votar el candidat convergent a la presidència de la Generalitat anava acompanyada d'un digestiu suau, l'anomenat pla social, que en paraules de Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), és insuficient i de caràcter “caritatiu”.

La CUP va estimar durant la campanya electoral que aquest pla de xoc havia de dotar-se d'uns 6.900 milions d'euros. En les negociacions amb convergents i republicans, els anticapitalistes “van racionalitzar” la seva reivindicació fins als 3.000 milions d'euros. La coalició de Junts Pel Sí li va passar el ribot, a l'estil Alfonso Guerra, i la va acabar rebaixant en més d'un 90%: la va deixar en 270 milions d'euros, gairebé 30 milions menys del que la Generalitat hauria de pagar a Acciona si decidís revertir la catastròfica privatització d'Aigües Ter Llobregat.

“Vesteix coses antigues perquè semblin noves”, sentenciava Teresa Crespo en referència al pla social. Oriol Illa, president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector, afegia que és un programa “que ataca el que s'ha anat acordant en el primer semestre de l'any, però no combat la desigualtat i quantitativament és insuficient atesa la situació que viu el país”. A les entitats socials els costa veure la virtut d'aquestes mesures que anaven a convertir Catalunya en pròleg de la terra de promissió, una vegada el nostre peculiar Moisès accedís a la presidència. És clar que una part d'aquestes propostes només eren aplicables iniciant la travessia cap a la independència. Com en el cas del poble escollit, el trajecte és complex i està ple de perills, ja que els governs de Mas no han recuperat els 33.000 expedients de la renda mínima d'inserció que hi havia el 2011 i que Convergència Democràtica de Catalunya va retallar llavors amb fúria de convers a la fe neoliberal.

Ara arriba l'hora de la veritat. Les matemàtiques que serveixen són les que investeixen presidents. Les que afecten els plans socials, pel que sembla, sempre són opinables i molt flexibles.