Ada Colau, la primera alcaldessa de Barcelona

Va ser un discurs d’una hora amb què va acabar assegurant que aixecaria catifes, reconeixent que “no serà fàcil” i demanant que la facin fora si no fa el que ha dit que faria. Era el 13 de juny. Saló de Cent. L’activista Ada Colau s’acabava de convertir en la primera alcaldessa de Barcelona.

Colau arribava a l’Ajuntament un any després de deixar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que va fundar el 2009.

Ho va fer dient que no es dedicaria a la política, cosa que sovint se li retreu. Però, com diuen a l’entorn de Barcelona en Comú: “Si no era ara, quan? Si no era a Barcelona, on?”. Barcelona en Comú va resultar de la confluència de Guanyem (el nucli d’activistes propers a Colau), amb ICV i Podem. A última hora se’n va despenjar la CUP. Entre altres coses, perquè considerava que el límit de salari dels càrrecs públics de 2.200 euros al mes era massa elevat.

Barcelona en Comú es va passar la campanya electoral omplint les places on convocava els actes. Uns actes que desconcertaven la resta de partits, que fa temps que fan mítings de petit format per por de punxar.

Encara que fos ajustada, Colau i la seva gent no s’esperaven la victòria. Hi ha regidors que ho reconeixen: van accedir a formar part de la llista pensant d’estar quatre anys a l’oposició. Preveien fer forat, però no governar una capital com Barcelona. De fet, la nit electoral es van assabentar de la victòria quan els va trucar l’exalcalde Xavier Trias per felicitar-los.

Han passat sis mesos. Informativament moguts. Després de tranquil·litzar tothom dient que sí a la pròrroga del Mobile World Congress, durant els primers 15 dies Colau va exhibir contundència. Va retirar acusacions penals contra activistes encausats, va enterrar la candidatura als Jocs d’Hivern, va dir que revisaria la polèmica ordenança de civisme aprovada el 2006 per PSC, ERC i CiU, es va reunir amb banquers i va dictar una moratòria que no permet obrir ni un sol hotel a Barcelona fins que es debati quin turisme vol la ciutat.

També va protagonitzar decisions que li han comportat crítiques dures, també dels seus. Com quan es va fer enrere amb el límit dels sous per poder fitxar gerents cobrant més de 2.200 euros, quan va contractar parelles de càrrecs electes o quan Barcelona en Comú va contractar a sou la parella de Colau, Adrià Alemany.

Les decisions de l’alcaldessa també han molestat sectors econòmics: el turístic, per la moratòria; els botiguers, que diuen que no fa res per eradicar el top manta i que els ha tret la pista de gel de Nadal; o els restauradors, per l’ordenança de terrasses, heretada de Trias. A Colau també la critica durament l’oposició. Trias l’acusa de menystenir-lo, de ser sectària i d’actuar amb amiguisme.

Amb només 11 regidors dels 41 del plenari, fins ara Colau ha salvat els mobles. Sempre pels pèls i amb el suport d’ERC, PSC i la CUP, ha aprovat el cartipàs i unes ordenances fiscals que no són gaire atrevides, a més de destinar 100 milions del superàvit a mesures socials... però ha hagut de prorrogar el pressupost per falta de suports. També ha obert una dotzena de processos participatius.

Enfortida per la victòria d’En Comú Podem a les eleccions generals, el proper horitzó per a Colau és pactar amb ERC i PSC per governar amb més estabilitat.