Una recuperació molt desigual

L’economia catalana torna a créixer. I després d’haver davallat un 8,8% durant la recessió, ha agafat embranzida i avança a un ritme que no experimentava des de l’època de bonança. Els serveis d’estudis de les principals institucions econòmiques preveuen que l’any acabarà amb un creixement del 3,3%. Però si bé els indicadors macroeconòmics milloren, Catalunya viu un moment de màxima emergència social: milers de ciutadans perden la casa, les retallades socials es mantenen i les entitats socials han d’atendre ciutadans que no arriben a final de mes. La recuperació no arriba a tothom.

Durant els anys de crisi, Catalunya tirava gairebé amb un únic motor: el sector exterior. El turisme internacional i les exportacions van donar oxigen a una economia plena de ferides: s’accelerava la desindustrializació, es rescatava la banca, la construcció s’ensorrava i les arques de la Generalitat patien fins i tot per pagar les nòmines. Tot i que la situació de les finances públiques encara és molt delicada, l’economia ha aconseguit engegar altres motors. La inversió estrangera aquest any ha arribat als 3.689,7 milions el tercer trimestre, un 240% més que el 2014, i el capital que es dirigeix al sector immobiliari és fins i tot superior als nivells de l’època de la bombolla.

La recuperació s’ha traduït en un increment de l’ocupació. Durant els tres primers trimestres de l’any, s’han creat uns 87.000 llocs de treball i la taxa d’atur ha baixat al 17,5%. Però totes les millores que exhibeixen els grans números es veuen desdibuixades per la situació d’emergència social, ja que un de cada cinc catalans es troba al llindar de la pobresa.

Com s’explica això? Els sindicats denuncien com a primera causa la baixa qualitat dels nous llocs de treball. És cert, es crea ocupació, però segons les dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, el 88% dels contractes que s’han signat a Catalunya aquest any són eventuals. Aquesta tendència ha fet que la taxa de temporalitat de totes les feines vigents hagi pujat fins al 20,5%. A més, una quarta part dels contractes que es fan són de molt curta durada: d’un mes, una setmana o fins i tot un dia.

Els treballadors encara arrosseguen la retallada dels sous i tot just ara es beneficien dels primers increments salarials, molt tímids, del 0,87% segons la Generalitat. Una mostra de l’augment de la bretxa que segueix obrint-se entre rics i pobres la posa sobre la taula l’escola de negocis EADA: entre 2007 i 2014, els directius de les empreses van veure que el seu sou pujava un 1,64%, mentre els treballadors patien una retallada de gairebé el 8%.

Tot plegat ha suposat l’aparició d’una nova capa social, l’anomenat treballador pobre. Les entitats socials calculen que el 15% de les llars en què el membre de la família que la sosté treballa està en situació d’exclusió, i que el 45% dels desnonaments es produeixen en llars on algú té feina. Malgrat la fortalesa dels grans números, la precarització de l’ocupació no permet encara deixar enrere la dècada perduda.