Estopa, la desimboltura sempre rejovenida

De vegades costa de creure, però David i José Muñoz ja tenen 39 i 36 anyets, més a prop de la temuda condició d'estar a la quarantena que d'aquells nois de vint anys descarats, salats i pipiolis que un bon dia, entre torn i torn a la fàbrica de Martorell, van encertar a rimar "la raja de tu falda" amb "mi Seat Panda". I costa de creure perquè a aquests germans, Estopa per a la posteritat del barri i de la rumba, no ha deixat d'acompanyar-los la desimboltura com a aliat natural. Segueixen sent ells, en essència i sense falsedats, tan naturals com si tornéssim a ser al 1999 i la trobada fos entre canyetes, chocos i braves a peu de barra a La Española, aquell baret tradicional amb el qual més d'un va aprendre a situar Cornellà de Llobregat a l'extraradi barceloní.

Han passat 16 tardors i els Muñoz ja van, no us ho perdeu, pel seu novè disc, Rumba a lo desconocido. Però l'entusiasme no davalla. Per això no queda disponible ni una sola de les 14.700 entrades que van sortir a la venda per escoltar aquesta nit, per vegada primera en terres madrilenyes, aquests nous versos sorneguers que van agafant força en la memòria dels fidels: Pastillas para dormir, Mundo marrón, Gafas de rosa, Ando buscando i d'altres.

D'aquesta última, precisament ("Será que siempre ando buscando y nunca encuentro de ná), es va difondre ahir mateix el videoclip, gravat el 27 de novembre passat davant els 17.000 espectadors que abarrotaven el Palau Sant Jordi. Era la seva setena visita al coliseu barceloní, déu n'hi do. Pel Barclaycard Center no se'ls veia el pèl des de febrer del 2012, quan llavors encara el coneixíem amb el molt més castís nom de Palau dels Esports, però el juny del 2014 van oferir una deliciosa sèrie de quatre concerts, Estopa a solas, en la distància curta del Teatre Nuevo Apolo. Enfront de les grans audiències o amb la possibilitat de convidar a cantar algun ocupant del pati de butaques, com feien l'any passat, el David i el José no s'han traït mai. Podem considerar-los sorneguers o patxangueros, enginyosos o calorros, renovadors lúcids o nostàlgics del casset de gasolinera. Fins i tot pot ser que tot això sigui cert en diferents graus i proporcions. Però són així, tal com els veiem. Sense maquillatge. Sense xerrameca. Amb totes les conseqüències.

No estan els temps ja per despatxar un milió d'exemplars d'un disc, com va passar el 1999 amb el seu homònim debut, però La raja de tu falda, Como Camarón, Me falta el aliento o Tan solo han anat unint-se amb Pastillas de freno, Ya no me acuerdo, Estatua de sal o Mi primera cana en la relació de clàssics ineludibles del tàndem. La rumba rockera dels Muñoz Calvo és tan poc sofisticada com endimoniadament efectiva, la qual cosa els ha proporcionat la complicitat i admiració de personatges tan dispars com Sabina, Andreu Buenafuente o Joan Manuel Serrat.

Els Estopa són bons paios que sempre han sabut com fer-se estimar. I que conserven, per cert, l'aspecte de sempre. Una mica més grassonets, adduirien ells mateixos, ben salats. Però aliats del somriure i la capacitat de sintonitzar amb el comú dels mortals. Per això mateix, uns mig catalans poden triomfar amb magnificència a Madrid, igual que el seu respecte "a cadascú amb la seva índole" (sic) els atorga la simpatia al nord de l'Ebre sense que importi la seva nul·la adhesió a la causa independentista.