Com les croquetes de la mare

Després d'haver menjat plats delicadíssims i selectes, d'aquells que fins i tot costa descriure de tant sofisticats i elaborats que resulten, la música d'Estopa és com una tapa de tripes o una bona botifarra de Burgos, cosa familiar que no cal ser descrita. Per setena vegada en la seva història els germans Muñoz es van citar amb els seus comensals en un Sant Jordi ple, 17.000 persones, en un concert que, aquesta vegada sí, va començar amb retard perquè a les 21.00 h encara hi havia cues pels controls de seguretat, malgrat que sens dubte no van ser tan exhaustius com el dia de Madonna. Els Estopa van dir que tocarien cançons de tota la vida barrejades amb cançons de sempre, una forma de parlar i descriure el que són, que s'ajusta a la personalitat planera, directa i tautològica d'uns artistes que van deixar de ser flor d'un dia un quart d'hora després de començar a existir.

Un concert d'Estopa és com anar a dinar a casa de la mare: tot està bé perquè el paladar s'ha fet a aquella manera de cuinar. I perquè hi ha afecte, també. En el cas d'Estopa això vol dir que pot ser que el so no sigui perfecte –va començar fatal i va anar millorant, no gaire, sense arribar a ser virguer–, i també significa que l'escenari no es distingirà per cap troballa, sent solament un entarimat sobre el qual els músics toquen. Sí, hi ha pantalles de vídeo –amb efectes que semblen de salvapantalles, tot sigui dit–, però tot està tan atapeït que recorda el mercat del poble, on les parades s'amunteguen en aparent caos. Un concert d'Estopa és també oblidar-se d'entrades vips o premiun, foteses en un món de tu a tu, el món dels Muñoz. Ah, i en un concert dels de Cornellà es torna a veure la pista amb el públic atapeït voluntàriament, una catifa de cabells, braços i veus no segmentats per provocadors o pantalles. El món dels Estopa és com el d'abans dels Black Friday, quan hi havia simples rebaixes sense que tinguessin aquest pedigrí anglosaxó pagerol.

I hi ha una altra cosa als concerts d'Estopa, i és que el públic canta totes les cançons a ple pulmó. Tant és així que divendres a la nit semblava per moments que la presència dels Muñoz no era necessària, ja que el públic cantava com posseït, com si no hi hagués demà, com si tota la vida s'hagués d'acabar allà, al Sant Jordi, davant d'aquells rumbers de barri que, com ells, van dir entre riures: "No som paradigma ni de la bellesa ni de l'intel·lecte". Abans s'havien mostrat emocionats per tornar a veure tanta gent davant seu, i van reivindicar la rumba catalana i van dir que allà estava Catalunya "però cadascú amb la seva índole", van precisar amb aquell peculiar ús del castellà florit entre olives, quintos de cervesa i olor de fritada. Humor a peu de vorera, de vegades graciós de pur insuls –en això el Jose és un artista– per presentar les cançons i dir, David, que ells seran rumbers "fins que morin de vells o de... bé, d'un ictus". Perquè allò fos una conversa de bar només els va faltar demanar-ne una de sípia.

El concert quant a repertori. Doncs això, cançons de sempre i d'altres que aspiren a ser-ho. Van obrir amb Cacho a cacho i les afonies del respectable van començar a cimentar-se en un bram empàtic. Van sonar més de la meitat de les cançons del nou treball, notant-se que encara són noves i el personal no ha tingut gaire temps per memoritzar-les. Bé, Pastillas para dormir i la salada i ideològica Gafas de rosa sí que van gaudir de goles ronques, amb el públic picant de mans i retornant a l'escenari l'estampa d'una multitud de festa. Quant al tractament de les cançons doncs va ser... doncs com les tripes, qualsevol cosa menys subtils. L'impuls rocker i guitarrer es manté en el duo, que només es va despullar acústicament en un interludi en el qual van interpretar entre altres Destrangis in the night i Mi primera cana, recordant així aquells germans que encara treballaven en una factoria i en acabar la seva jornada agafaven les guitarres per escapar dels torns. Amb Tan solo va tornar el grup a escena i, amb ell, l'impuls rocker.

I així, en aquest ambient de familiaritat, amb els Muñoz desfermats per l'emoció de tornar a ser profetes al "seu" Sant Jordi, el concert se'n va anar anant al record, d'on no es mourà durant molt temps. Més de dues hores de rumba i rock durant les quals no va faltar aquell tall que va provocar una gran pinya en un cotxe que ja ni es fabrica i que es va tancar amb el record a Camarón, un dels mites, amb els Chichos, d'aquesta parella en la qual 17.000 persones es van veure reflectides. Menjant les croquetes de la mare, les millors del món.