Mor Montserrat Gudiol, pintora malenconiosa i reflexiva

Va néixer a Barcelona el 1933, i el seu pare Josep Gudiol Ricart, un dels historiadors de l'art català internacionalment reconegut, va ser per ella un estímul perquè li va mostrar la “cuina” de les taules gòtiques que estudiava que li va obrir una “gramàtica” pictòrica que ella va forjar a la seva mesura. Va passar també pel taller de Ramon Rogent que no solament va ser un dels pintors més destacats de la postguerra sinó també un mestre venerat de joves artistes.

Una mica més jove que els pintors del Dau al Set, que ella coneixia de prop per la forta relació que el seu pare hi tenia, Montserrat Gudiol artísticament parlant va ser sempre una individualista. Si bé en els seus inicis va passar per una etapa surrealista —després d'una primera exposició de retrats a Ripoll (1950)—, que pràcticament només coneixien els que havien estat a casa seva, de seguida va crear un estil propi centrat en un tipus de figura humana, sòbria i severa, malenconiosa i reflexiva, que acostuma a emergir amb gran delicadesa d'uns amplis fons sovint gairebé monocroms en els quals les textures han estat matisadament treballades, amb suavitat i com inacabades, sense caure mai en l'il·lusionisme.

En la seva obra hi ha sempre un ressò dels primitius italians, però desproveït de detalls i d'anècdota, reelaborat per l'acusada personalitat de l'autora, que va aconseguir que les seves creacions fossin sempre del tot recognoscibles encara que no se sabés la identitat de l'autor. Això li va donar un gran renom, que es va canalitzar a través de la galeria que la va representar molts anys, la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona. Va exposar molt a l'estranger: Miami (1954), Johannesburg (1964 i 1967), Nova York (1964-66), San Francisco (1967 i 1984), Tòquio (1974), Moscou (1979), Colònia (1981 i 1988), Los Angeles (1982), París (1995) i Hong Kong (1995).

Va ser una gran dibuixant, de traç finíssim, la qual cosa li va valer el premi Ynglada-Guillot de 1960, i ocasionalment també va conrear el cartellisme, esforçant-se a no reciclar elements de la seva pintura sinó idear imatges conceptuals que il·lustressin més adequadament el tema anunciat, com la roda de bicicleta que entra en un cercle blanc sobre fons vermell del cartell de la 68a Volta Ciclista a Catalunya, de 1988.

Independència estètica

Bona retratista, en ser triada membre numerària a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1980), en lloc de pronunciar l'obligat discurs d'ingrés —cosa que a ella la terroritzava—, va pintar el retrat —magnífic i ascètic— de l'escultor Frederic Marès, llavors president de l'entitat. També va retratar amb el seu peculiar estil Ernest Lluch quan va deixar el Ministeri de Sanitat el 1986. Malgrat no ser una artista polititzada, en la seva obra també hi ha testimonis de la dura problemàtica del seu temps, com en la sèrie de dibuixos Repressió del 1973, en un dels quals el rostre de Franco presideix l'escena, amenaçador.

Va haver de carregar amb la seva independència estètica i la seva distància de l'avantguarda oficial, mentre la tristesa que desborda les seves obres era menyspreada pels que creien que era fruit d'un peculiar manierisme i no una emanació sincera d'un estat d'ànim real. Distingida amb la Creu de Sant Jordi el 1998, va ser sempre autèntica en la seva obra i en la seva vida, i el gran èxit professional no li va fer perdre mai un caràcter humà profundament humil que contrastava amb una bellesa personal espectacular.

Francesc Fontbona és membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.