Tot el poder als soviets!

Una amplíssima assemblea de militants, el més semblant que hi pot haver als consells d'obrers i de soldats que van proliferar per Europa en la segona dècada del segle passat, decidirà avui diumenge si Artur Mas ha de ser investit president de la Generalitat de Catalunya. Aviat farà cent anys d'aquell moment especial i perillós en què es van instal·lar uns consells a Torí i Munic, Berlín i Budapest, amb el propòsit de destruir l'ordre burgès i instaurar-ne un de nou, proletari i revolucionari. Alguns van fracassar i van ser reprimits durament, d'altres van prendre el poder per les armes durant pocs dies, però cap es va fer tan famós com el consell —soviet, en rus— de Petrograd, llavor fundadora de la Unió Soviètica, una de les dues experiències totalitàries més sanguinàries i tenebroses del sanguinari i tenebrós segle XX.

Sigui quina sigui la decisió, la presidència de la Generalitat ja ha rebut un cop en el seu prestigi i autoritat

Sembla que ara tornen a ser aquí, aquesta vegada afortunadament sense fusells ni baionetes, més aviat amb pocs obrers i cap soldat, molt pacífics i desorganitzats, però amb un esperit similar a l'hora de trencar les institucions de la democràcia representativa i desbordar l'Estat de dret fins a prendre el poder en nom d'un mite que no ha canviat: el del poble sobirà, que en aquest cas és el poble català.

El soviet que la CUP ha preparat per reunir-lo avui a Sabadell ja ha tingut i segueix tenint a les seves mans el poder més preuat que pot tenir un president, com és el de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Si li dóna la investidura, només ho farà a títol temporal i provisional: l'oferta de JxSí inclou una moció de confiança a termini, durant el segon semestre del 2016, i un límit de 18 mesos per a la legislatura, a més de la fiscalització a la qual el sotmetrà setmanalment.

La presidència que l'assemblea popular pot atorgar a Mas no és tan sols una fràgil magistratura taxada en el temps i en propietat sense poders de dissolució, sinó també quarterada i compartida amb tres presidents d'unes comissions que configuren la presidència i el Govern corals anunciats des del primer dia per la CUP. La pulsió assembleària es trasllada així a l'Executiu, tot i que la dispersió de poder donarà lloc a una autèntica tetrarquia, una antiga figura que la riquíssima tradició política catalana encara no havia assajat.

Certament, això pot succeir o no. Ningú és capaç de fer un pronòstic de com votarà la munió de delegats autodesignats des de les organitzacions de base per decidir sobre el destí de Catalunya en nom del poble. Però hi ha un fet més significatiu que el resultat de la votació: l'assemblea és el missatge. Sigui quina sigui la decisió, la presidència de la Generalitat haurà rebut –si és que no l'ha rebut ja– un cop en el seu prestigi i autoritat del qual li serà difícil recuperar-se. I en el cas d'Artur Mas, serà impossible. Una resposta negativa, amb eleccions al març, és una bufetada, una desautorització, un insult personal; però una de positiva encara és pitjor: és una submissió.

La indignitat a la qual han arribat JxSí i Mas supera qualsevol malson de la imaginació independentista. La CUP ha conduït magistralment la negociació, embolcallada en la innocència de les seves samarretes i assemblees i en una ingènua retòrica de foc de campament i d'activisme cultural dels okupes feliços. Un autèntic Maquiavel assembleari —almenys aparentment, tot i que no és segur que en els fets no sigui un subjecte més leninista— ha plantejat des del primer dia una negociació asimètrica amb la majoria des de la força de la minoria, fins a acabar esdevenint l'organisme sobirà que té a les seves mans la decisió última.

Mas no serà president ni tan sols amb els vots de la CUP: serà, com a màxim, un tetrarca vergonyant

JxSí no ha intentat ni tan sols muntar una aparença d'aprovació o de rebuig en paral·lel el mateix dia de l'acord, preparat sota la vigilància benvolent de la CUP sense aprovar-lo, sempre a costa de la decisió assembleària. Al final, tres mesos després, tot el poder és per a l'assemblea, consell o soviet de Sabadell. Chapeau per l'astúcia dels maquiavels del bolxevisme català i vergonya inesborrable per als dirigents de JxSí i sobretot el president Mas, que ha mostrat la seva nua impotència i la seva brutal irresponsabilitat. No serà president ni tan sols amb els vots de la CUP: serà, com a màxim, un tetrarca vergonyant. I si la CUP el rebutja, millor que no ho torni a provar en les eleccions de març, quan li faran el llit els seus amics d'Esquerra Republicana.