Atrapats en el canvi

Les dades i evidències són espectaculars. Dues terceres parts del Congrés dels Diputats les ocuparan persones sense experiència parlamentària prèvia. Això expressa tant l'arribada de noves forces polítiques al Parlament com l'intent de renovació de cares que, amb més o menys intensitat i encert, han fet en les seves llistes els partits tradicionals. La patacada de populars i socialistes ha estat espectacular, sobretot si observem que la gran caiguda del partit del Govern no només no reforça el principal de l'oposició, sinó que aquest l'acompanya en la seva clara davallada. Les forces del passat constituït amb prou feines es mantenen entre els més grans i a les zones menys poblades (però que tenen millors quotes de representació). Els territoris econòmicament i socialment més dinàmics són els que més han buscat alternatives constituents diferents de les ja conegudes.

Com més plural i divers és l'espai, tant des del punt de vista cultural, lingüístic o de sentiment de pertinença, més s'ha volgut confiar en nous lideratges i formacions polítiques que no tenen llastos del passat. És impressionant constatar la pèrdua simultània de vots del PP i del PSOE a llocs com Catalunya (un 45% menys de vot al PP i un 36% al PSC), el País Basc (un 35% menys de vots per a tots dos partits), la Comunitat Valenciana (un 40% menys per al PP i un 25% menys per al PSOE), i Galícia (un 30% menys per al PP i gairebé un 25% menys per al PSOE). I és precisament en aquests llocs on la gent ha buscat noves alternatives. No simples reconfiguracions dels partits de sempre (Ciutadans), sinó alternatives que recollissin simultàniament credibilitat (en relació amb la trajectòria anterior), coherència (pel que fa al missatge i la conducta), complexitat (entenent que la plurinacionalitat és un tema que cal incorporar sense embuts, però també sense simplificacions) i sentit comú (el més important i urgent és afrontar col·lectivament l'emergència social).

A Catalunya, les eleccions del diumenge passat han servit per recuperar cert sentit de la realitat que potser ha escassejat en moments anteriors. És cert que cada elecció té la seva pròpia configuració i no és raonable traslladar directament els resultats d'una a l'altra, però també és cert que cada elecció és un termòmetre de com s'alteren les percepcions i com s'articulen i consoliden els projectes. No ha canviat res des del punt de vista del sobiranisme, que manté i reforça el seu arrelament. Més dubtes recauen sobre la possibilitat d'emprendre sols el camí de la revolució democràtica en un escenari ple d'interdependències. Algunes d'alentidores i fins i tot paralitzants, altres de potenciadores i fins i tot fraternes. Avui mateix, veurem com es llegeix per part de les CUP aquesta nova i emergent configuració política i quins efectes té tot això en una legislatura que, tot i que encara s'ha d'estrenar, ja sabem que serà curta i conflictiva.

La veritat és que si bé estem situats en un escenari de canvi de protagonistes, seguim atrapats en una agenda de temes que jo qualificaria més com a reactiva que no pas com a decididament estratègica. Sabem que les regles de joc que es van construir a finals dels setanta ja no ens serveixen, però només els que no tenen res a perdre volen assumir els costos que implica tornar a començar. Hem començat, per tant, a prendre consciència que si no s'afronten els temes de fons, el declivi i la decadència són inevitables, però els que tenen més poder saben que ells ja no formaran part del que és nou. Els efectes de les decisions preses des de mitjan noranta no ens permeten ara encarar adequadament el que ens ve a sobre. Només amb l'aprofundiment democràtic, només amb una millor connexió entre la política institucional i la política quotidiana i vital, podrem afrontar els dilemes de fons que tenim ajornats o marginats i que tenen a veure amb la vida i la subsistència bàsica. Res de tot això serà possible sense replantejar-se a fons el model econòmic i social i això afecta molta gent instal·lada en les seves respectives zones de confort. Estem traient-nos del damunt tot allò caduc i obsolet, i amb prou feines estem estrenant tot el que és nou i prometedor. La sensació d'incertesa segueix sent dominant, però ara sabem que no estem sols per provar, fer i construir de nou. Les diverses eleccions del 2011 són expressió de finalització de cicle, però gairebé tot està per fer.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.