Els enemics de la modernitat

Les guerres de religió que tenen ocupats els europeus en un període de més de cent anys a cavall dels segles XVI i XVII —guerres de poder desencadenades per una crisi d’ordre institucional; lluites fanàtiques per imposar veritats irreconciliables— deixen al descobert la incapacitat de les religions per guiar les inquietuds espirituals i morals del continent. La veritat ja no es pot anar a buscar a les confessions en pugna, que han demostrat ser màquines d’odi i de destrucció, i en aquest pas per la incertesa el racionalisme troba el seu moment històric. La possibilitat d’abordar el coneixement amb les eines de l’empirisme, la deducció lògica i les matemàtiques va adquirint un prestigi creixent, i aviat dóna fruits en el Dret, en la recerca d’una moral emancipada del dogma i en la concepció d’una teologia que allibera Déu del pes d’intervenir en els assumptes terrenals i permet, en conseqüència, l’exploració d’un coneixement positiu estrany a la revelació. Per adonar-se de l’èxit colossal d’aquesta empresa, només cal recordar que el XVII és el segle de Hobbes, Locke, Descartes, Spinoza, Pascal, Leibniz; és també el segle en què la consciència individual arriba a un estat de maduresa —el que veu aparèixer la pintura de Rembrandt i de Velázquez—, i és finalment el segle en què, amb l’obra d’Isaac Newton, la ciència farà valdre la seva autoritat per donar compte dels fenòmens naturals. Tot aquest moviment desbrossa el camí cap a la Il·lustració, estableix els fonaments de l’Estat de dret i condueix a un món nou regit per la confiança absoluta en la raó i el pensament científic que se’n deriva.

Ni la imatge ni l’allau de missatges digitals poden substituir el discurs verbal

Aquest és l’estat de coses que constitueix el punt de partida d’Els límits del nostre món, el nou llibre de l’assagista i professor universitari Ignasi Boada. Amb una prosa clara i precisa i una tria rigorosa de les fonts que impulsen el seu discurs, Boada traça la genealogia de la modernitat des de la seva irrupció fins als nostres dies, i si el punt de partida és el que he assenyalat, el d’arribada es troba anunciat al subtítol de l’obra: La insuperable fragilitat de la raó moderna. En efecte, la modernitat, que ha donat al món occidental les eines necessàries per construir-se, ha tingut, des dels seus orígens, crítics, detractors i enemics mortals que han posat en evidència els seus punts febles. Alguns d’aquests enemics sorgeixen de les seves pròpies entranyes: la raó, desproveïda d’una reflexió profunda sobre els fonaments i les conseqüències dels seus actes, va dur a Auschwitz i al gulag, i també a la creació d’una tecnologia que, a poc a poc, s’ha anat convertint en una finalitat en ella mateixa. En el nostre temps, el principal enemic de la modernitat és l’home exigent i despreocupat que ens va presentar Ortega a La rebelión de las masas (1929) i que, al segle XXI, proveït de totes les joguines tecnològiques del present, pot enriquir el seu afany de despreocupar-se de les coses desviant contínuament l’atenció. Els il·lustrats estaven convençuts que accedint a l’educació i la informació es crearien ciutadans capaços de garantir la democràcia, però el primer requisit no ha sabut fer front a l’esbojarrada hipertròfia del segon: si fa tres-cents anys el problema era com fer circular la informació, ara el problema és com aturar el torrent d’informació inútil que té ocupats els ciutadans les vint-i-quatre hores del dia. Com diu Boada, no hi ha fast-thinking. Ni la cultura de la imatge ni l’allau de missatges digitals portadors d’opinions clòniques i en general alienes a tot ordre sintàctic poden substituir el discurs verbal com a font del pensament crític, i sense el pensament crític ens tornem a condemnar a la destrucció.

Amb Els límits del nostre món, Ignasi Boada s’afegeix a una llista d’excel·lents assagistes que han identificat aquesta amenaça i les causes que l’han fet possible sense trobar-hi una solució. No es pot demanar tant.