Una història del neguit europeu

Tot un editor com Jorge Herralde posant-se dret per vegada primera i traient-se metafòricament el barret, i el mateix autor, el filòsof i doctor en Història de l'Art Josep Casals, admetent una fatiga que, després de nou anys de treball intens, ja ha creuat el llindar de l'insomni. Són les conseqüències d'editar i escriure un assaig de la magnitud de Constelación de pasaje (Anagrama), impressionant recorregut per autors, personatges, arts, ambients i conceptes per explicar “un segle de crisi” a Europa, segons Casals, o una “crisi mortal”, en paraules de Walter Benjamin, que ja la va preveure en la música d'Offenbach. L'estudiós la fixa entre el 1870 i el 1980 i l'ha comprimit en gairebé 1.100 pàgines, entrellaçades per una constel·lació de 739 noms.

Avisat per Musil o Wittgenstein que s'estava llavors “girant una cantonada”, Casals (Barcelona, 1955) arrenca el període amb originalitat i valentia en l'episodi de la Comuna de París, el 1870. “És una revolució en estat suspès, una promesa incomplerta, que anirà reapareixent a la Guerra Civil espanyola o el Maig del 68. Aquí es veu una revolució obrera esquinçada d'una burgesia i amb un moviment de dones feministes, armes en mà”.

També li sembla veure “un canvi cultural d'una burgesia que es convertirà en conservadora i que tindrà ja una actitud davant allò nou, ja siguin idees o art, de prevenció: per això sortirà llavors tant artista maleït”. No menys important li sembla la conseqüència de l'ascens d'Alemanya com a potència imperial mentre, ja en el terreny personal, ratifica la seva tesi que “hi havia un malestar a finals de la segona meitat del XIX, abans del que sempre s'ha mantingut”.

Li sembla fins i tot que el famós Segon Imperi “ja era una projecció del món present, amb aquest París com a casino i timba, un Napoleó III com a comediant i precursor de la política espectacle, una especulació fruit del capitalisme financer, el culte a la joventut…”. I aquí comença a enllaçar-se tot, com en les cartolines amb esquemes de relacions que acabaven en embolic pur i que li va mostrar diverses vegades Casals al seu editor: “Les transformacions només es poden comparar amb les del Neolític. Són científiques, tècniques o industrials; el món s'ha fet petit per la velocitat; l'electricitat ja no deixa destriar entre dia i nit; la medicina troba les substàncies barbitúriques que poden modificar el comportament, així que l'actitud espiritual també pot ser-ne fruit”.

És quan apareix el passatge com a sinònim de trànsit, però també aquestes galeries comercials i els seus aparadors, museus de cera i la física recreativa, quan Klee es planteja recomençar “com un nounat” i Musil ve a dir que tots els joves simpatitzen amb el mal en un estat suspensiu. Sorgeixen figures com l'àngel o l'hermafrodita, o el maniquí, l'incest, l'epilèpsia… I Casals, en un caos ordenat, cita Freud, Dostoievski i la crisi de l'idealisme i del cristianisme, amb la mort de Déu, de la idea d'un fonament d'una veritat inalterable; i a l'assalt arriben l'esdevenir, la caducitat i els canvis en el llenguatge, “la diferència entre logos i cosmos”. I el que és pitjor: la ciència demostra tot això.

Amb aquesta orfandat humana respecte a un fonament que empari (“sigui Déu, rei o pàtria”, escriu), arrenca Casals la segona part del seu estudi, on es construeixen ponts entre múltiples escenaris europeus (Berlín, Budapest…) i apareixen noms com Foucault, Genet, Duras o, ésclar, Benjamin, “nus i centre de relacions i símbol de nomadisme del llibre”. Entrenat en aquest tipus de teranyines, com ja va mostrar a les seves Afinitats vieneses (2003, Premi Anagrama d'assaig), el paper que aquí jugava la música ho fa ara el cinema. Per això afloren Fassbinder i Godard o Visconti. Les relacions del que és veritat i no, del que és realitat i ficció es “compliquen”. El fraccionari, el despersonalitzat mana; el valor és la mercaderia i l'intercanviable; ho havia dit ja abans Rimbaud: “Ja no és aquesta l'autèntica vida”.

Atura el seu estudi Casals als anys vuitanta, que és fins on creu que arriba “una cultura crítica, qüestionadora i d'on avui aquesta Europa d'Estats burocràtics, submisa a les directrius financeres i on les universitats han abandonat els criteris de qualitat i excel·lència”, pot treure la seva força “i d'on pot sortir alguna cosa que pertorbi el model vigent”.