Somnis trobats entre xats i ‘mails’

Amb la combinació d’ingredients, situacions i personatges de la més estricta actualitat, Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) assoleix amb El nen que va xatejar amb Jack Sparrow —premi de narrativa infantil Vicent Silvestre— una novel·la capaç d’atraure les mirades d’infants i adolescents. En Martí Blesa, un noi de dotze anys, no es troba en condicions d’anar a la recerca dels seus somnis —trist per la separació dels pares i atemorit pel bullying que pateix per part d’uns companys d’escola—, però l’empenta de la mare el porta a guanyar un concurs a Facebook que el permetrà xatejar amb Jack Sparrow, l’heroi de Pirates del Carib, i viure un somni.

Aquest intercanvi de xats, que és l’eix sobre el qual gira la novel·la, comença a rodar des de la primera pàgina, i amb cada capítol anirà guanyant profunditat, volada i emoció, esdevenint com una mena de teràpia pausada que anirà capgirant l’ànim i la vida del protagonista. La novel·la és propera, no tan sols perquè retrata la vida familiar i quotidiana de molts nois com en Martí, sinó perquè qui parla ho fa en primera persona i va fins a la part més íntima del seu ésser. I el seu ritme és àgil, cosa que l’autor aconsegueix amb un estil sintètic i alternant registres literaris diversos: xats, descripcions, poemes i escrits del protagonista, diàlegs...

La novel·la té algunes perles en forma de frases, com ara: “De vegades la vida és exactament com les pel·lícules”, que bé es podria aplicar al periple d’en Martí, i també al d’en Seydou, protagonista d’El vol de l’oreneta. En aquesta novel·la, que va guanyar el darrer premi Vaixell de Vapor, David Cirici (Barcelona, 1954) ens presenta un altre noi de dotze anys que, en aquest cas, es llança a l’aventura per anar a la recerca d’un somni. Originari de Mali, va ser adoptat amb vuit anys per una parella de Barcelona. Ara, amb dotze, decideix escapar-se i tornar sol al seu país per retrobar l’Amina, la seva amiga d’orfenat amb qui no havia deixat d’intercanviar mails fins que s’havien aturat als darrers mesos.

El seu viatge tindrà ingredients de somni, però també de malson, i una versemblança dubtosa, cosa que el mateix autor reconeix, enmig del text: “La història de veritat encara era més difícil de creure”. I és que, sense bitllet, en Seydou aconsegueix infiltrar-se, com el millor dels polissons, en un avió i arribar a Mali.

Tret d’aquest fet, l’obra avança a bon ritme, sense entretenir-se en disquisicions. Com la novel·la de Puigpelat, aquesta també és propera al lector infantil i adolescent. Apel·la directament a la seva empatia, als sentiments i a les emocions, i ho fa a través de la lluita, a estones desesperada, del protagonista per assolir el seu objectiu. Captiva per l’acció constant, pel pujar i baixar de les esperances del protagonista de trobar la seva amiga i per l’aventura que conté el seu viatge. I transporta, amb unes acurades descripcions, a uns paisatges humans i geogràfics, rurals i urbans, que tenen tot de connotacions íntimes de l’etapa de la vida que en Seydou va passar a Mali.

Les dues novel·les, la de Puigpelat i la de Cirici, són molt diferents en el tema i en el seu plantejament, però són properes tant per la seva factura notable com per l’objectiu de tocar la fibra del lector i per la intensitat de les accions que contenen.