Alerta amb el cartellista

Dia de la Puríssima, festiu no recuperable. Bars tancats i cartells als fanals amb les cares de Bélmez d'un règim que ve d'ultratomba, és a dir de la tomba d'un ultra. Democràcia i Llibertat, això és el que anuncia Artur Mas en una fotografia en primer pla dreyerià (època Joana d'Arc). No s'ha afaitat i des del seu mentó prominent els canons de la barba apunten a una ciutat, a un home assetjat. Però a qui surt clavat en aquesta foto el president sense investidura és a l'últim Rodrigo Rato: aquesta fragilitat canalla d'ombra de calabós. En realitat, qui es presenta és Francesc Homs i apareix en els cartells igualment sense afaitar, amb el mateix exhibicionisme de dolent de telesèrie. Han imprès la paraula impossible, però li han ratllat com amb boli el prefix negatiu. I amb el mateix bolígraf han posat la seva signatura a sota. És el cartell d'algú que es penedeix. O que es camufla.

Carme Chacón, “camisa blanca de la meva esperança”, però també camisa blanca de Pedro Sánchez. Tot és blanc, fins i tot la llum difusa que entra per la finestra, en aquest cartell del PSC. És com un hospital a primera hora quan passen canviant els llits. L'exministra somriu com si mai hagués estat ministra, la mitja cabellera de costat per deixar tot això de banda. “Som la solució”, anuncia. Exactament el mateix que Duran Lleida: “Solucions!” Però més que solucions, últimament el que estem veient són dissolucions. De manera verbal, el PSC coincideix amb el cartell d'ERC, que anuncia: “Som república”. Ja havien coincidit abans en el tripartit sent cadascun una cosa diferent. Però ara resulta que a ERC no es diuen republicans sinó república com Plató. La grandeur emocional. A les fotos, Gabriel Rufián s'assembla un munt a Miguel Poveda, però tenen cants diferents. El logo electoral del PP (el 20-D amb l'emblema del partit dins del zero) recorda una tauleta jeroglífica tombada. La maledicció de la mòmia de fa 40 segles. El que ven Albert Rivera és “il·lusió”, que rima amb solució i amb el que calgui. Però d'il·lusions també es viu (es viu de tot, menys del salari mínim). I en Comú Podem escriuen inclinat cap amunt en senyal d'optimisme i rebel·lia. Anuncien que “el canvi no s'atura”, com si ja hagués començat.