Santamaría, Rivera i l’‘operació Menina’

Soraya Sáenz de Santamaría. Encara que no n’és l’autor, Pablo Iglesias ha popularitzat la sospita que el PP té llesta l’operació Menina, per fer presidenta Soraya Sáenz de Santamaría amb el suport de Ciutadans. Com recordava en un editorial El Mundo, el novembre del 2011, PP i PSOE van sumar el 74% dels vots. Ara l’enquesta del CIS els dóna el 49% amb Ciutadans i Podem entrant amb força. Una situació que fa recuperar la il·lusió per la política als espanyols. Dilluns, al debat d’Atresmedia amb els líders del PSOE, Ciutadans, Podem i PP s’havia convidat a Rajoy i aquest, de vacances a Doñana, va enviar Soraya, substitució que no es va acceptar en el debat organitzat dies abans per EL PAÍS. La Razón (8 desembre) considera un gran encert de Rajoy haver enviat Sáenz de Santamaría, “un aval per a una gestió eficaç”. Mentre algun comentarista, fent un símil amb el problema del Reial Madrid a la Copa, considerava la presència de Sáenz de Santamaría com una “alineació indeguda”, Casimiro García-Abadillo (El Mundo, 8 desembre) creu que el PP està convençut que la vicepresidenta dóna vots al PP “i per això ha decidit que jugui tots els partits. Encara que a alguns els agradaria, Soraya no és Txérixev”. Antoni Puigverd a La Vanguardia (8 desembre) escriu que Soraya disputarà a Rivera la primacia del centredreta “potser abans del que ens imaginem”. Màrius Carol, al mateix diari i dia, veu un Rajoy amb tàctiques de ciclista. Deixa que el Tourmalet el pugi Sáenz de Santamaria perquè l’important és no perdre massa temps fins que toqui superar els contrincants a la contrarellotge. Rajoy, escriu, va acabar dilluns, absent del debat, sense costos polítics ni pols a les sabates.

Soraya no és Txérixev (García-Abadillo)

En tot cas, els futurs pactes són desconeguts. L'Abc descriu la por del PP que qualli un front de perdedors perquè ”ni PSOE, ni Ciutadans ni Podem es comprometen a respectar que qui governi sigui el partit que guanyi les eleccions” (8 desembre). La Razón, obria la portada del dilluns (7 desembre) amb un “El tripartit anti-PP marca la campanya”. És clar que les conductes postelectorals són un misteri. Enric González (El Mundo, 5 desembre) ja s’imagina el que haurà de patir Rajoy per aconseguir el vot de Ciutadans “L’assumpte promet. Albert Rivera ja ha assegurat que no votarà Rajoy, igual que Antonio Baños va assegurar que no votaria Mas”.

Rivera s’ha enfadat aquest cap de setmana amb una portada de La Razón en què, al titular, feien una versió personal de l’entrevista que publicaven amb el líder de Ciutadans. Ho explica Libertad Digital: Rivera està molest amb els gran mitjans i en particular amb La Razón que titulava amb un fals entre cometes (“Seria president amb el suport de Sánchez i Iglesias”) donant a entendre la seva intenció de ser president amb el suport del PSOE i Podem quan a l’entrevista, Rivera, a la pregunta de si acceptaria el suport del PSOE i Podem per ser president responia que “segons quines condicions posin (...) no seré president a qualsevol preu” . “El diari de Planeta ha rectificat el titular a la seva edició digital, però posteriorment, davant les crítiques de Ciutadans, ha decidit tornar al títol original”. El Mundo, un dia després (7 desembre), feia una correcció indirecta a La Razón. La seva entrevista amb Rivera es titulava: “Seré el líder de l’oposició si sóc segon”. Al mateix dia i diari, però, Jiménez Losantos no ho veia igual. A un article titulat “Els segons seran els primers” sostenia que “un govern de Rivera, en solitari o amb el suport del PSOE, PP i lliberals independents no seria cap disbarat. El fi del bipartidisme obliga el PP i el PSOE a una refundació. Mentrestant, què millor que deixar governar Rivera”. A El Mundo (7 desembre) també es parlava de l’empipament de Rivera “per la pressió que es fa des dels mitjans propers al PP perquè faci president Rajoy”.

El tripartit anti-PP marca la campanya (La Razón)

Mentrestant, a La Razón, en un vídeo, el seu director, Francisco Marhuenda insistia (7 desembre) manifestant la seva sorpresa perquè Rivera no digui clarament que no serà president si no és la llista més votada i criticava la seva incoherència de voler ser president acceptant els vots de l’esquerra radical. Al diari hi ha hagut pluja d’editorials sobre el tema. El 5 de desembre titulava “Rivera no ha d’avalar un pacte de perdedors” i considerava poc tranquil·litzador que amagui les seves cartes i que pugui prendre qualsevol camí. El 6 de desembre, el títol era: “Un tripartit contra el PP, la pitjor opció per a Espanya”.

A Catalunya. El debat d’Atresmedia va tenir un 48% de quota de pantalla a tot Espanya. A Catalunya, va ser una mica inferior (un 39%). Isabel Clara-Simó escriu al Punt Avui que està avergonyida perquè les eleccions espanyoles siguin fonamentals per a Catalunya. “Què m’havia pensat? Que en tindríem prou nosaltres sols? Sóc una ingènua, ho confesso”. A aquestes eleccions no es presenta la CUP. Segons El Periódico (5 desembre) un 31,9 % dels seus electors del 27-S optaran per En Comú Podem. ERC en serà el segon beneficiat, amb un 27,5 % dels seus vots.

Es pensa que una Europa acollidora i magnànima rebrà amb goig la filla emancipada? (López Burniol)

Polèmica. El politòleg Jordi Muñoz va defensar (Ara, 5 desembre) que un 48% de vots no són prou per plantejar una ruptura amb l'statu quo i proposava recuperar “un element que mai no s’hauria d’haver abandonat: el referèndum” per articular una nova majoria. “No és viable plantejar un procés de secessió que no passi per un referèndum en que es pregunti directament i explícitament sobre la independència”. La seva reflexió ha tingut la resposta amistosa d’Andreu Barnils a Vilaweb. Després d’aclarir que Muñoz “no és un federalista que ens vol distreure. No és això, ni en pintura. És un independentista amb la mirada serena”, considera que la seva opció solament seria la bona si “la comunitat internacional fa d’àrbitre. Aleshores sí. Que Brussel·les s’interposi entre Barcelona i Madrid. Un referèndum seria molt millor que el 27-S, i el 9-N. I tant que sí. Però l’Estat no el vol. Pressionat per la UE, ho faria? Doncs jo veig més possible això que no pas que Podem i IU tinguin majoria al Congrés”.

Dues curiositats. El Confidencial explica que Carmen Lomana, candidata de Vox demana el vot per al PP. En una entrevista, la “dama del paper cuixé” va manifestar que ara, "encara que sigui amb el nas tapat, s’ha de votar el PP per acabar aquest cercle de gestió econòmica que és bo”. Lomana reconeix que el que diu és una contradicció “perquè jo em presento per Vox, però és que no sóc de Vox ni del PP, sóc del que necessita el meu país”.

A Eldiario.es comenten una entrevista de la televisió gallega al candidat de Ciutadans per la Corunya que va ser incapaç d’explicar què proposava el seu partit sobre la política gallega. Va fugir d’estudi dient que, en aquest punt, revelarà el seu programa electoral després del 20-D.

Dues lamentacions. Gregorio Morán (La Vanguardia, 5 desembre) titula el seu article: “Aquest país va a la deriva”. Perquè mai a la historia de la Catalunya contemporània s’ha arribat tant lluny en el mercadeig i el ridícul. “Un partit corrupte i sense nord, de dretes de tota la vida, intentant enganyar un grup d’extrema esquerra perquè l’avali un dia, n’hi ha prou amb un dia, l’home que representa tot allò contra el que asseguren combatre”. “El difícil és com recompondre els trossos d’un país que presumia, amb raó, de model de convivències polítiques, lingüístiques i culturals”. Per la seva banda, Juan-José López Burniol, al mateix diari i dia, titula la seva peça “Un cansament infinit” i adverteix que després de la declaració unilateral del Parlament, “un cop d’Estat institucional”, quan es trenca la legalitat amb caràcter general es trenca el pacte que sosté la convivència pacífica i l’altra part queda deslliurada de les obligacions que li imposa el pacte. I es pregunta: S’està segur de tenir prou força per impulsar una declaració unilateral d’independència?, “o es pensa que una Europa provident, acollidora i magnànima completarà totes les mancances, sanarà tots els mals i rebrà amb goig la filla emancipada?”. Per l’autor, ja només hi ha dues opcions: o un pacte transaccional que inclogui el referèndum o la dialèctica de les forces en presència.