No és una guerra, és una època

Lentament va prenent forma aquesta difícil coalició. El Regne Unit envia la seva força aèria. Alemanya, 1.200 soldats de suport logístic i tasques de reconeixement, a més d'alleugerir la càrrega de França a Mali amb 650 soldats més. Els Estats Units despleguen un grapat de militars d'elit a Síria per fer operacions especials contra el califat terrorista i donar suport a les milícies que el combaten, com ja fan 3.500 dels seus militars a l'Iraq.

No és fàcil organitzar-se contra un enemic com aquest, que actua en un territori delimitat, però que té una gran quantitat de sucursals a l’Àsia i l’Àfrica i és capaç de donar cops devastadors en el cor dels països als quals combat utilitzant ciutadans reclutats en aquests. Tampoc ho faciliten les aliances contradictòries i nocives teixides entorn de Síria, on qualsevol dels socis potencials té un enemic que detesta més que l'autoanomenat Estat Islàmic. Però on es produeix l’avaria més important és en la direcció d'aquesta coalició encara improbable, vacant des que Obama va començar el seu dubitatiu replegament a l’Orient Mitjà.

Les guerres que havíem vist fins ara eren més senzilles. Podien estar equivocades, –moltes ho estaven– però d'una forma o una altra estaven dirigides i era possible demanar els comptes pels desperfectes. D'entrada, eren guerres en tot, i només guerres, que permetien, així, imaginar altres camins pacífics, la diplomàcia, l'eradicació de les causes reals o inventades, els qui s'hi oposaven.

Aquesta guerra, si per ventura és una guerra, és diferent. N'hi ha prou amb llegir la resolució discutida i aprovada aquest dimecres a Westminster. Certament, té el seu nucli bèl·lic: l'autorització dels bombardejos sobre Síria invocant la defensa pròpia contra una amenaça terrorista que també es dirigeix al Regne Unit. Però hi ha més coses: les converses de Viena per aconseguir un alto el foc i una solució política a Síria; l'ajuda humanitària a les poblacions desplaçades; el bloqueig de l’ISIS per evitar que rebi armes, comerciï o recluti terroristes o els torni a enviar en missió fora de les seves fronteres. I encara hi ha altres fronts civils, dels quals no diu res la resolució: l'estricta seguretat de les nostres ciutats, perfectament millorable després de veure el 13-N a París i de la paralització de Brussel·les en els dies següents; o les múltiples i complexes causes de la marginació dels joves candidats a terroristes.

Comparada amb guerres anteriors –les dues de l'Iraq, Kosovo, l’Afganistan, Líbia fins i tot–, això no és exactament una guerra, encara que tingui un component bèl·lic indiscutible. Els bombardejos poden ser necessaris, però no seran mai resolutius. Ho sap Obama que va posant botes sobre el terreny. Sabem el que no han de ser: propaganda o escapisme per evitar compromisos més grans. I menys encara instrument dels que no tenen escrúpols per recuperar hegemonies perdudes.

Aquesta guerra, si per ventura és una guerra, durarà anys, per molt que ens hi esforcem, cosa que, per cert, no és el cas dels espanyols en campanya electoral. De fet, no és una guerra, sinó una època. cal dir que no als bombardejos i que no a la guerra, però no podem dir que no a una època que és tota nostra.