Judicis poètics contra la banalitat

Al cap dels anys i dels llibres publicats —els de narrativa i, sobretot, els d’assaig i els dietaris—, hi ha el perill de veure la poesia de Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) com un entreteniment menor, un treball al marge d’obres més conegudes i més generadores de debat. Tanmateix, la seva poesia té una entitat pròpia, i no es pot dir que sigui el refugi de les reflexions que no encaixen en altres bandes; en té perquè no s’assembla a la de ningú altre, i, malgrat la seva aparent facilitat, és inimitable; en té perquè, des del llunyà L’estiu madur (1985) fins a aquest el seu sisè poemari, ha anat construint una sòlida obra lírica que combina evocacions del passat, a vegades elegíaques, sovint desenganyades, amb reflexions intel·lectuals hàbilment concentrades fins a reduir-les a idees força que vénen ganes de subratllar.

En un poema de Molta més tardor (2004) que es titula Tres parts es pot constatar la importància que concedeix l’autor a la poesia en el conjunt de la seva obra: la poesia és una de les “tres parts” al costat de la novel·la i de l’assaig. “Arriba quan ets sota la dutxa o mig adormit”, i la compara al naixement d’un nou ésser. La poesia, doncs, depèn en bona mesura de l’atzar, i és un do al qual assistim meravellats. Entremig diu també que “tot plegat és una manera de fer línies més curtes”, com reconeixent que el grau de formalització de la seva poesia és comparable al de la seva prosa, és a dir, que malgrat l’aparença no hi trobarem cap vers i ens farà aproximadament el mateix efecte. Però, sense voler portar l’analogia bíblica gaire lluny, els diguem-ne poemes de Puig són més propers als textos sapiencials que no pas als salms; els llegim, i sobretot els rellegim —i no és fàcil avui dia trobar novetats que demanin la relectura—, perquè contenen observacions pertinents sobre el comportament i les idees dels nostres contemporanis, i judicis que ultrapassen la banalitat ambiental.

La dimensió religiosa és singularment més remarcable en aquest recull que en altres, però sense cap connotació militant i des d’un fons d’escepticisme. Com diu en el dietari de l’any 1989 —publicat enguany a Dones que dormen—, “no creure, però fer com si tinguéssim fe perquè això és fonamental per a l’estabilitat del món”. Un poema de Dormir mil anys dóna voltes sobre aquest creure que s’ha de creure: “No sabem si creiem perquè és lògic o perquè és absurd”; però, si no ho féssim, “com administraríem la glòria de les naus romàniques, el pas dels pelegrins, l’harmònium?” És a dir, sense la fe que li dóna sentit, com ens podríem fer càrrec de l’herència rebuda, ara que encara estem en condicions d’apreciar-la?

Altres temes habituals són els estralls del pas del temps, amb les preguntes consegüents, que no tenen resposta, i els sentiments de culpa perquè “som sols l’ombra del que volguérem ser i no serem”; les evocacions del paisatge, els costums i els sabors de la infància i l’adolescència —ja que “les abstraccions del paladar no suplanten la cuina de l’àvia”, i això no és sols una observació culinària, es podria aplicar també a altres dimensions de l’esperit—; algunes anècdotes de caire sentimental que contenen un relat en potència.

Puig no escriurà mai —com potser li agradaria— “com un riu que baixa d’una muntanya”, en paraules d’Horaci sobre Píndar, sinó més aviat a la manera de Catul, però sense l’acritud d’aquest, fent epigrames en què uns pocs afortunats poden mirar de trobar senyals d’orientació en la desgavellada vida del nostre temps.