Vint-i-cinc anys després

La setmana passada vaig tenir el privilegi de formar part d'un tribunal davant el qual es va defensar una excel·lent tesi doctoral. Una mostra més de la qualitat de la investigació que es duu a terme a moltes de les nostres universitats i que es tradueix en treballs de categoria comparable als de les millors universitats internacionals. El jove i brillant autor de la tesi es diu Alfredo Sasso, el títol és Non-nationalist Political Actors in Bosnia-Herzegovina (1989-1991) i la investigació s'ha desenvolupat al Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

En la voràgine dels esdeveniments que desborden en aquest moment la Unió Europea, ha passat desapercebut el vint-i-cinquè aniversari d'unes eleccions transcendentals: les que van tenir lloc a Bòsnia i Hercegovina el novembre del 1990. En aquelles eleccions, i contra tot pronòstic, es va produir un triomf aclaparador dels partits nacionalistes (serbis, croats i musulmans), que fins tot just uns mesos abans eren il·legals en aquesta república iugoslava. La forma en què va cristal·litzar el nou Parlament bosnià, així com les dinàmiques que es van generar a partir d'aquell moment, van conduir un any i mig més tard a la guerra més terrible que hagi assolat un país europeu des del final de la Segona Guerra Mundial.

La tesi analitza el període immediatament anterior a les eleccions i les seves conseqüències. I ho fa atenent les dinàmiques polítiques, socials i econòmiques d'aquells tres anys crucials. El seu màxim interès rau a explicar com va ser possible que es produís una enorme polarització al voltant de l'eix nacional, fins al punt de desembocar en una brutal guerra civil, en una societat en la qual només un any abans d'aquelles eleccions crucials la identitat nacional no era un element especialment rellevant en la definició ideològica dels ciutadans bosnians, i aquests no percebien cap tipus de tensió derivada d'aquestes adscripcions identitàries.

La resposta, complexa per força, posa el focus en algunes qüestions especialment rellevants, com la crisi del règim polític, en el marc de la fallida dels països de l'Europa oriental accelerada per la perestroika soviètica i la caiguda del mur de Berlín. La crisi va propiciar una redefinició de l'espai polític i l'aparició de nous partits que qüestionaven l'hegemonia dels qui havien monopolitzat el poder en les dècades precedents, al mateix temps que s'obria el debat sobre les reformes constitucionals necessàries per abordar la difícil situació política.

El descrèdit de les institucions federals va abonar el camí dels qui defensaven la liquidació de l'Estat iugoslau i la creació de repúbliques independents

La crisi de règim es va desenvolupar entre greus escàndols de corrupció i en el marc d'una profunda crisi econòmica que havia disparat les taxes d'atur, havia erosionat de forma important la situació de les classes mitjanes i havia impactat durament sobre una joventut molt ben formada acadèmicament i que veia com es frustraven les seves possibilitats d'accés a bones ocupacions. L'enorme malestar social es va dirigir contra les institucions i les organitzacions polítiques i sindicals del règim, i no pocs ciutadans bosnians van dipositar en les forces nacionalistes les seves esperances d'una ràpida sortida del pou en el qual estaven.

Les tensions entre les diferents repúbliques que componien Iugoslàvia, i especialment entre les dinàmiques independentistes d'Eslovènia i Croàcia, d'una banda, i les centralitzadores de Sèrbia i Montenegro, de l'altra, es van traslladar a l'interior de Bòsnia i Hercegovina. El descrèdit de les institucions federals va facilitar el camí dels qui defensaven la liquidació de l'Estat iugoslau i la creació de repúbliques independents. Les diferències lingüístiques, culturals i religioses, que fins a aquell moment no havien estat rellevants ni conflictives, van començar a ser-ho en la mesura que els nous partits nacionalistes van exagerar, i fins i tot van inventar, greuges i diferències, mentre menyspreaven els evidents llaços comuns com a manera d'aconseguir un espai polític propi.

En aquesta dinàmica, les forces que eren nacionalment transversals i pretenien evitar costés el que costés un futur parlament dividit segons criteris d'identitat nacional es van veure desbordades per una lògica perversa: votar nacionalista perquè els altres faran el mateix; la defensa del propi interès, no mitjançant l'adscripció ideològica en el seu sentit clàssic (esquerra/dreta, comunisme/socialdemocràcia/liberalisme), sinó mitjançant la identificació amb comunitats nacionals homogènies. Un sistema electoral que afavoria les àrees rurals sobre les urbanes va fer la resta. La ciutadania va ser derrotada per la nació. Primer, a les urnes. Mesos més tard, en una guerra sense quarter.