El barroc existeix

El 1968, en publicar l’inèdit Lo desengany, Anna Maria Torrent afirmava: “No tenim cap estudi seriós sobre la vida i l’obra de Fontanella”, l’autor d’aquest elegant i divertit poema dramàtic. Al cap de mig segle, ja no ho podem dir. Com revela la bibliografia que tanca O he de morir o he d’amar, els treballs sobre Francesc Fontanella s’han multiplicat, sobretot en quinze anys. Així, s’ha pogut precisar quan va néixer i morir (1622-1682/3) i ha crescut molt el nombre de manuscrits que en conserven l’obra.

La redescoberta ha coincidit amb el qüestionament del concepte de Decadència, amb què es definien els segles que hi ha entre la gran literatura medieval catalana i la Renaixença del XIX. Gràcies a la tasca tenaç i rigorosa d’experts com els autors d’aquest volum, ara sabem que Fontanella no té res de decadent i que la seva obra i el seu temps encaixen en allò que coneixem com barroc.

Per comprovar-ho només cal endinsar-se en aquesta magnífica antologia, que recorre tota la trajectòria poètica de Fontanella des dels poemes de joventut, uns exercicis alambinats a la manera de Góngora, que aviat donen pas a una veu pròpia que s’emmiralla més en la dicció de Garcilaso.

És una delícia llegir la sèrie de tres poemes epistolars escrits als 21 anys, en ruta fluvial cap a Münster, mentre acompanya el seu germà a la conferència de pau, en plena guerra dels Trenta Anys. En versos nets, harmònics, perfectes, de tradició petrarquista, Fontanella dóna detalls del viatge i s’adreça als amics que l’esperen a Barcelona, anostrant un gènere que, un segle abans, ja havia cultivat amb gràcia, en castellà, un altre barceloní, Joan Boscà, l’amic de Garcilaso.

Després trobarem tota mena de formes i registres propis del barroc, cultivats sempre amb encert i elegància. Fontanella excel·leix en el sonet, la silva, la lira, l’octava i el romanç popularitzant, i els versos, eufònics, precisos i, sovint, juganers amb polisèmies i contrastos, circulen del lirisme a la broma, de l’ègloga bucòlica a l’ascetisme elegíac i desenganyat, del detall pintoresc (el divertit sonet sobre el costum de les dames de París d’ocultar la cara amb un vel) a l’episodi històric (el setge de Barcelona de 1652), fins a la poesia religiosa tardana, quan Fontanella, exiliat a Perpinyà després de la fi de la independència catalana (1640-1652), en què ell i la seva família van tenir un paper destacat, abraça la carrera eclesiàstica. I remarquem que l’únic poema mixt de vers i prosa revela un prosista de gran eficàcia.

L’edició és, d’altra banda, impecable. Rigorosa, no busca un públic especialista, sinó el lector general. Qui hagi gaudit de la poesia castellana del Siglo de Oro no trobarà gaire dificultat a llegir aquesta col·lecció de versos catalans que no desmereixen. Basten uns pocs poemes, acompanyats pels aclaridors davantals i unes notes justes i breus, per fer-se càrrec del lèxic barroc (el cristall és l’aigua, el riu; el safir val pel mar; Febo és el sol) i de la mitja dotzena de castellanismes (lisongera, bisarria, hermosura) que, per imitació del model de l’època, Fontanella introdueix ací i allà.

Albert Rossich ha dit que la qualitat de l’obra de Fontanella, el reeixit esforç per elevar una llengua poètica que, des d’Ausiàs March, havia perdut tremp, el prefiguraven com a poeta oficial de Catalunya del seu temps. La fi de la guerra, contrària als seus interessos, va truncar aquesta trajectòria, però ara el podem situar al lloc que li correspon: la d’un poeta brillant i necessari.