Un pianista serè i lúcid

Poc amic del virtuosisme d’exhibició que guia els passos de molts divos del teclat, Christian Zacharias és un pianista serè i lúcid que, des del coneixement profund de les partitures, deixa volar un instint musical que fuig de la rutina. Qui ha escoltat alguna vegada les seves interpretacions de les peces de Domenico Scarlatti ha caigut rendit davant l’elegància i el toc de distinció d’aquest cotitzat pianista i director d’orquestra, nascut a Jampshedpur (Índia), el 1950, que, en plena maduresa, torna al Palau de la Música després d’anys d’absència per oferir, dilluns vinent, un dels recitals més atractius de Palau 100.

Torna Zacharias al temple modernista, i ha triat per obrir el programa, precisament, cinc sonates de Scarlatti, aquest músic imaginatiu i sempre inspirat que va viure èpoques de glòria a Madrid, on va morir el 1757 deixant un monumental llegat de més de 550 sonates que, des dels temps de Vladimir Horowitz, fascinen els grans pianistes. Ho és Zacharias, que sap tocar-lo amb una transparència i vitalitat irresistibles.

Coneix bé la música espanyola Zacharias, que fa dècades que actua regularment a les principals sales del país. En la seva relació artística amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), destaca la seva fructífera etapa com a director del Festival Mozart, en la qual va brindar superbes interpretacions de Mozart, Haydn i Beethoven. També és artista habitual, des de fa més de dues dècades, del cicle de Grans Intèrprets que la revista de música Scherzo organitza a Madrid i al qual, després de la seva actuació al Palau, tornarà dimarts vinent a l’Auditori Nacional.

Tot el programa està construït sobre llaços i afinitats musicals que mostren una versatilitat estilística sorprenent, bé sigui amb la febre romàntica dels dos primers Scherzi i les quatre Masurques de Frederic Chopin que ha seleccionat per al seu retrobament amb el públic del cicle Palau 100. Ha preparat un programa amb personalitat que, a més, marca distàncies amb les fórmules més trillades, ja que no apareix cap partitura de les quals es consideren “grans” per les seves dimensions; en lloc d’aquest plat fort, tan habitual en els recitals, Zacharias ens proposa un menú molt variat, integrat ni més ni menys que per 16 peces, perfectes, profundes i intenses que exciten la fantasia de l’intèrpret i del públic.

Li agrada mantenir llaços amb les orquestres que dirigeix regularment, com les Simfòniques de Boston i Gothenburg i, molt especialment, l’Orquestra de Cambra de Lausana, de la qual va ser director artístic entre 2000 i 2013; en aquesta llarga etapa ha enregistrat amb el conjunt suís els concerts per a piano de Mozart, Beethoven, Chopin i Schumann. En els últims anys, dedica també molta atenció a l’òpera, i en el seu repertori líric, al costat del seu venerat Mozart, figuren Offenbach i Nicolai. Molt interessat en el cinema musical, ha participat en diverses pel·lícules, entre elles Domenico Scarlatti a Sevilla i Robert Schumann. Parla el poeta (INA, París) i De B, amb Beethoven, a Z, amb Zacharias (RTS, Suïssa).