El mecenes inèdit

Pintures i dibuixos de Picasso, Isidre Nonell, Joaquim Sunyer, Alonso Sánchez Coello o Pere Ynglada, entre d’altres, formen part del llegat de 251 obres d’art que Lluís Garriga i Roig (Barcelona, 1880) va donar el 1939 a Barcelona després de morir a París i que, després d’un llarg procés de gairebé dues dècades, van acabar incorporant-se a museus de la ciutat, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Picasso o el d’Arts Decoratives. Una acció filantròpica que contrasta amb l’absolut desconeixement que sobre ella en tenen els barcelonins. No s’ha escrit res sobre Garriga, es desconeix el contingut del llegat i quines van ser les circumstàncies extraordinàries que van marcar la cessió i el lliurament de les obres, que van tornar amb comptagotes. Ara, per primera vegada, aquest mecenes i col·leccionista anònim (que no té ni entrada a la Viquipèdia) és objecte d’estudi.

Els historiadors de l’art Eduard Vallès i Isabel Cendoya recomponen, a partir de zero, el puzle de la vida i l’última voluntat d’aquest personatge de l’alta burgesia barcelonina, rendista i bon vivant, amic d’artistes com Ismael Smith o escriptors com Josep Pla; jugador de futbol professional, que fins i tot va vestir els colors blaugrana; però, sobretot, que es va envoltar d’obres d’art que, des de molt abans de morir, va tenir clar que donaria a Barcelona, la ciutat on havia nascut, tot i que va viure molts anys a París, Londres, Amsterdam i Hamburg.

Des que el 1995 Barcelona va saber que havia heretat de Julio Muñoz Ramonet una col·lecció d’un miler d’obres d’art de valor incalculable, l’Ajuntament no ha deixat de pledejar per elles, acció que, malgrat el suport dels tribunals, està lluny de concloure per l’oposició de les quatre filles de l’industrial, que consideren que les pintures són seves. Molt abans, entrat el segle XX, l’Ajuntament va rebre un altre llegat que també va costar d’aconseguir, no per l’oposició dels hereus, sinó per la conjuntura política: esclat de la Segona Guerra Mundial, tancament de fronteres pel franquisme i problemes burocràtics, que van fer que la voluntat de Garriga es complís vint anys després.

La història de Lluís Garriga i Roig, lluny d’estar escrita en lletres d’or en la cultura barcelonina, roman en l’oblit, tot i que gràcies al treball de recerca de Vallès i Cendoya es coneix millor. Les primeres dades de la seva investigació ja les van avançar en la quarta edició del Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que se celebra a Sitges. “L’origen de la nostra investigació va ser casual, com totes les coses importants. Quan el 2010 muntàvem l’exposició Picasso versus Rusiñol, que es va poder veure al Museu Picasso, vam demanar una obra a Alberto Oller Garriga, que ens va dir que era nebot d’un col·leccionista que havia donat obres al Museu Picasso del qual no se sabia res”, explica Vallès. Oller va facilitar les pistes per reconstruir la vida del seu avantpassat, tot donant la seva ajuda fins que va morir el febrer del 2014.

Investigació en marxa

La investigació d’Eduard Vallès i Isabel Cendoya segueix en marxa, i malgrat que falten per localitzar peces del llegat, ara per ara han pogut determinar que la col·lecció que Lluís Garriga i Roig va donar a la ciutat de Barcelona després de la seva mort està composta per 251 peces, 60 de les quals es trobaven a Barcelona i van entrar en el llibre de donacions de l’Ajuntament de Barcelona el 1942, i la resta van venir de París i van entrar en el llibre de donacions l’any 1953, quan va acabar tot el llarg procés de trasllat.

Del total de les obres, els dos experts n’han localitzat 176 al MNAC, 13 al Museu Picasso i una al Museu del Disseny, encara que segueixen buscant en altres museus, en què haurien pogut quedar dipositades les obres.

Quant als autors representats en la col·lecció. Aquesta és la llista provisional:

50 Joaquim Sunyer (MNAC), entre els quals 10 olis i 4 pastels.

32 Isidre Nonell (MNAC)

21 Pere Ynglada (MNAC)

13 Pablo Picasso (M. Picasso)

10 Xavier Nogués (MNAC)

2 Francisco Iturrino (MNAC)

1 Louis-Eugène Boudin (MNAC)

1 Alonso Sánchez Coello (MNAC)

Els experts es van imposar tres camps de treball: reconstruir la seva biografia, conèixer les vicissituds del llegat i identificar les obres i la seva ubicació actual. Des de llavors, s’han consultat arxius públics i privats, documents administratius i notarials, memòries i obres escrites pels amics de Garriga. “Tot per recompondre el puzle d’un personatge que estava atomitzat”, explica Vallès, un dels més grans especialistes en la vida i l’obra de Picasso.

El somni de qualsevol investigador que vol conèixer la vida d’algú de qui no se sap res és trobar una auca. Vallès i Cendoya en van trobar una amb 30 vinyetes i els seus corresponents rodolins, amb una informació sintètica, però molt valuosa, sobre els primers 33 anys de la vida de Garriga, que conclou el 1913 quan s’instal·la a viure a París. El document, conservat al MNAC i mai publicat, va ser realitzat per Ismael Smith, un artista cada dia més revaloritzat, amb rodolins d’Alfons Maseras.

Garriga va néixer al passeig de Gràcia de Barcelona el 18 de desembre de 1880, en el si d’una de les famílies de comerciants, empresaris i banquers més benestants de l’alta burgesia barcelonina. Fill i germà de banquers, la seva família va fundar la Banca Garriga Nogués. En una de les seves escasses imatges, apareix al costat del seu pare, Pedro Garriga Nogués, i els seus sis germans sostenint el retrat de la seva mare, morta recentment. La família va viure a l’edifici Garriga Nogués del carrer Diputació que va construir Enric Sagnier, avui seu de la Fundació Mapfre.

Sense ofici, més enllà de treballar un curt període de temps al banc familiar, però amb molt benefici, en el seu testament consta com a “rendista”, una cosa que Pla, un dels seus millors amics, corrobora en un dels seus Homenots: “No crec que hagués treballat mai. La seva vida estava dominada per una llibertat absoluta i en realitat consistia en un gran esforç destinat a defugir qualsevol obligació imposada”. Per a l’escriptor, que descrivia Garriga com “un home de mitja mida, corpulent, rossenc, de faccions dures, cara de boxejador, els ulls blaus, els cabells (més aviat rars) tirats enrere, molt contundent de fets i de paraules, ràpid i expeditiu, sovint molt brusc, d’una franquesa i d’una claredat tan subratllades, que sovint les seves esquematitzacions li resultaven amanerades i puerils”, una de les característiques més curioses de la seva persona era que “s’havia passat la vida fent pràcticament el que li havia donat la gana. Dotat d’una renda conspícua, havia viatjat, havia tingut amors, més aviat dramàtics, a França i Alemanya, coneixia molt bé Anglaterra, parlava fluentment diverses llengües”. Segons Pla, Garriga va ser el seu primer amfitrió i cicerone quan va viatjar per primera vegada a París el 1920.

Com a bon rendista, vivia a l’última. Era un modern sportman, practicant de boxa i automobilisme (la família va tenir el primer vehicle matriculat a Barcelona, el B-1, un Berliet de 1907). També va ser futbolista, tal com dibuixa Smith a l’auca i esmenta el també dibuixant Pere Ynglada, “de les primeres promocions”. Jugador del Santanach i de l’Hispania la temporada 1901-1902, va debutar oficialment, jugant de mig, amb el FC Barcelona en la temporada 1903-1904, en un partit del Campionat de Catalunya que va enfrontar l’Espanyol i el Barça i que va acabar amb victòria blanc-i-blava per 4 a 1. Entre els seus hobbies hi havia jugar al billar. Segons Pla, en tenia un al seu estudi de París, on tenia moltes de les seves obres d’art penjades, i sorprenia a tots pel seu virtuosisme. “Amb les boles feia coses literalment mirobolants, autèntiques meravelles”, va escriure Pla. Era amant de l’egiptologia, disciplina que va estudiar, i va arribar a comprar-se, quan vivia a Londres, una mòmia, que no va dubtar d’endur-se a casa, com il·lustra l’auca de Smith.

El seu gran amic va ser Ynglada, que va conèixer de molt jove i va ser qui el va introduir en el món de l’art. També era amic del marxant Josep Dalmau, a qui va comprar moltes obres, entre elles els picassos i els nonells que va donar a la ciutat. Pla explica a l’Homenot dedicat a Joaquim Sunyer que Garriga va ser el que els va presentar, i que el col·leccionista havia comprat un centenar d’obres d’aquest pintor a un col·leccionista francès, el doctor Landau, bé per iniciativa pròpia, bé suggerit per Ynglada o Quim Borralleras, un altre dels seus amics.

El 12 d’agost de 1939, la portera del número 35 del carrer Nàpols, el seu últim habitatge a París, va trobar Garriga mort, quan tenia 59 anys. El dia 21 es va precintar la casa i es va realitzar un inventari dels seus béns, on figura l’exquisit Retrat de la Infanta Caterina Micaela (1582), d’Alonso Sánchez Coello. Malgrat que el seu descendent Oller li atribuïa diverses nòvies, com Elvira Puig, que va morir poc abans de casar-se amb ell, a més d’haver viscut amb Erne Stock i amb Georgette (que també surt a l’auca de Smith), Pla el descriu com un misogin, i el 1922, quan va redactar el seu testament, constava com a solter. I així va morir.

Com passa amb les hereves de Muñoz Ramonet, els descendents de Garriga no van informar immediatament de la voluntat del seu parent. No serà fins dos anys després, el 6 de juny de 1941, que Manuel Garriga informa per carta la Junta de Museus de la clàusula inclosa en el testament del seu germà, 17 anys abans de morir, per la qual “donava tots els seus quadres i dibuixos a Barcelona”. Aquí apuntava que si “les despeses de transport ultrapassen la suma de 10.000 francs, l’Ajuntament hauria de reduir el llegat al nombre de quadres que triï, i les despeses de transport no excedeixin aquesta quantitat”, una cosa que va condicionar el desenllaç del testament.

Vallès i Cendoya han rastrejat la complicada història del retorn de les obres a Barcelona, via Madrid, i les cartes entre advocats, polítics i diplomàtics. Al setembre de 1941, la Junta de Museus va acceptar l’herència sense saber-ne el contingut, com recull l’acta del dia, i al desembre va nomenar Felip Rodés Baldrich representant a l’ambaixada de París, a més de sol·licitar ajuda diplomàtica al Ministeri de Relacions Exteriors i al Servei de Defensa del Patrimoni Nacional perquè el transport no tingués cap cost.

La primera sorpresa es va produir al començament de 1942, quan el marmessor, l’advocat Albert Bernis, informa que custodia al seu despatx de Barcelona una part de la col·lecció de Garriga, unes 60 obres. Entre els autors d’aquest primer lliurament hi ha les 51 pintures de Joaquim Sunyer, l’autor més ben representat del llegat, a més d’obres de Francisco Iturrino, pintures gòtiques del XVI i una arqueta del XVIII. La Junta va rebre les obres el 10 de maig, tal com recull el llibre de registre.

Al novembre de 1942, Rodés informa que totes les obres parisenques estan dipositades a l’ambaixada espanyola a París i es dóna per fet que aviat viatjaran a Espanya: “Tot fa pensar que no ha de passar molt temps sense que pugui fer efectiu l’enviament”, escriu. Però la cosa no va anar així. Els dos anys següents les notícies són sempre negatives davant la impossibilitat de dur les obres a la frontera. A mitjan 1945, fins i tot l’ambaixador a París, Miquel Mateu, un altre gran col·leccionista que havia creat el Museu de Peralada, escriu a Xavier de Sales, secretari de la Junta de Museus i una de les persones presents durant tot el procés, que es faran totes les gestions per enviar les obres a Madrid per valisa diplomàtica. Al desembre assegura que les obres partiran en el primer viatge que faci el transport de l’ambaixada. Però tampoc va complir. Va caldre esperar a 1948, quan la frontera entre els dos països, tancada des de 1946, es va tornar a obrir, per demanar de nou ajuda a Mateu per al trasllat.

El 1949 arriba a Madrid, ara sí, la primera caixa amb obres, i s’informa que en queden tres a París. Cinc mesos després, el 7 de juliol, el notari Raimundo Noguera dóna fe del lliurament de la caixa a la Junta i del seu contingut: tres pintures signades per Louis-Eugène Boudin. El 21 de juliol entra en escena per primera vegada una de les persones clau en el desenllaç d’aquesta història, segons el parer dels dos investigadors. Es tracta de Joan Ainaud de Lasarte, nomenat l’any anterior director dels museus d’art de Barcelona, que demana ajuda a Manuel de Figuerola, marquès de Rialp i conseller d’Estat, un altre apassionat de l’art, que, a canvi de deixar per a una exposició a Madrid La Vicaria de Fortuny, intercedeixi per a l’enviament de la resta de les caixes. A l’octubre Figuerola respon que ja han arribat una segona caixa i un paquet a Madrid, i que seran a Barcelona al novembre.

“No es deia què contenia el paquet, només que estava lligat amb un senzill cordill. Però en el seu interior es guardaven les 33 obres pintades per Isidre Nonell, entre elles un dels seus famosos fregits, i les 13 obres de Picasso, la majoria obres eròtiques, sens dubte el lot més important del llegat”, expliquen Cendoya i Vallès. No serà fins a l’octubre de 1950 quan surt l’última caixa de París rumb a Espanya, que el març de 1953 es lliura al notari. El 7 de maig d’aquest mateix any s’inscriu la totalitat de la segona part del llegat en el llibre de registre de donacions de l’Ajuntament de Barcelona i conclou l’odissea d’aquestes obres.

Tot i el dilatat del procés de recuperació, Vallès i Cendoya destaquen la bona disposició de tots els implicats, cosa que es troba a faltar en el llegat Muñoz Ramonet: “Així ho hem interpretat en veure com van ocórrer els fets per la documentació. Va deixar les obres 17 anys abans de morir, i després no va canviar el testament. El seu germà va avisar del llegat de París, i el marmessor va dir que a casa tenia 60 obres que ningú controlava. Algunes obres van romandre des del 1939 fins 1950 a l’ambaixada de París, però no van desaparèixer”, enumeren els experts, que prossegueixen amb la seva investigació per recompondre el puzle. Entre els seus pròxims plans, viatjar a l’ambaixada de París per veure si es conserva documentació i imatges de les caixes de quan estaven dipositades allà.

Un llegat, tres dècades després

1922. Lluís Garriga i Roig fa testament a París.

1939. Agost. El col·leccionista mor.

1941. Juny. El seu germà Manuel informa la Junta de Museus del llegat i al setembre la Junta l’accepta.

1941. Desembre. Es nomena Felip Rodés representant de la Junta a l’embaixada a París i es demana ajuda per al transport de les obres.

1942. Albert Bernis informa que custodia obres a Barcelona, que al maig passen a mans de la Junta de Museus.

1943. A l’abril s’informa de les dificultats de traslladar les obres a Barcelona i al novembre s’inscriuen en el llibre de donacions de l’Ajuntament.

1945. Al desembre s’informa que les obres sortiran en el primer viatge que surti de l’ambaixada.

1949. Al febrer s’informa de l’arribada de la primera caixa a Madrid i al juliol el notari dóna fe de la seva entrega i en reclama tres més. Al novembre arriba una altra caixa i un paquet.

1950. Surt l’última caixa de París.

1953. Es lliura l’última caixa al notari i al maig s’inscriu la segona part del llegat en el llibre de donacions municipal.