Escenografies al Macba

Dues de les exposicions que es poden veure en aquest moment al Macba, una de fotografies de Xavier Miserachs i una altra de l’artista portuguès Carlos Bunga a la Capella dels Àngels, tenen, per sobre del seu valor artístic, un innegable interès arquitectònic.

La primera exposició, Miserachs-Barcelona, és una exposició fora del corrent que treu la fotografia i el museu del marc habitual. Està resolta en quatre sales. La primera és un passadís format per murals fotogràfics en ziga-zaga presidits per una foto de Santa Maria del Mar franquejada per dues mitgeres monumentals. La segona certament contínua, malgrat que la manera d’exposar les fotos és diferent. La tercera sala és un espai de cinc costats irregulars, dos dels quals són miralls i amplifiquen les fotografies incloent-hi el públic que les mira, i la quarta és en realitat un llibre gegant, Barcelona, blanco y negro (editat el 1964 amb fotos de Miserachs) que es pot veure com un passi de diapositives.

No recordo cap altra exposició, que no sigui la del Paral·lel al CCCB fa tres anys, que hagi reflectit tan bé l’atmosfera d’un carrer i, per extensió, de la ciutat. Des d’aquest punt de vista, la segona sala és exemplar, organitzant les fotografies reproduïdes en gran format —on les persones retratades tenen una grandària real sobre plans lleugerament ondulats— i ajuda a fer-les visibles perquè força l’escorç; amb l’ajut de les fotos dels dos extrems, que tanquen la vista, configuren una veritable escenografia que ens inclou. Però el més destacat és haver retallat les fotos per descompondre-les en diferents plans. Així, per exemple, passa amb els anuncis o amb les persones, entre les quals destaquen un grup de tres homes perfilats que surten literalment de la foto i ajuden que nosaltres siguem alguna cosa més que espectadors i fent que quasi formem part de l’escena. Podríem resumir-la dient que, quan entrem, veiem només fotos; a la segona sala sembla que les persones vulguin sortir de la foto, i a la tercera les persones, alliberades del fons, omplen l’espai amb l’ajut dels miralls. El fet que al costat estigui muntada una altra exposició sobre l’arxiu de Miserachs atorga a aquesta més sentit encara. Hi podem descobrir els fulls de contactes i els documents que permeten veure la manera de treballar i els encàrrecs, entre d’altres, dels tres llibres fets per ell: Barcelona, blanco y negro, Costa Brava i Cachorros; en veure-les ens adonem que el muntatge del costat no és més que una versió d’aquests llibres interpretats lliurement.

La segona exposició, que es pot veure a la Capella dels Àngels, és una instal·lació del portuguès Carlos Bunga. Es tracta d’una construcció gegant que modifica la percepció de l’espai de la capella. És una preparació, una obra en construcció i un exemple extraordinari de precarietat i del poder de suggestió de la forma en construcció. Un bastidor on tenen cabuda tots els finals possibles. La construcció, semblant a una estructura d’acer de grans dimensions, reprodueix un espai netament arquitectònic, una nau formada per paraments verticals de grans dimensions, amb un peristil de pilars i una factura de construcció moderna, amb el llenguatge constructiu de l’acer i elements plegats i rigiditzats amb cartel·les. D’aquesta nau està tan sols aixecada una de les seves meitats, la de l’esquerra. La de la dreta té construïts els primers 20 centímetres, però aquest defecte, que fa que la veiem incompleta, obliga que la reconstruïm mentalment. El més sorprenent és quan comprovem que la construcció no és d’acer i descobrim que està feta de cartó ondulat, cola i una mica de pintura blanca.

La visita d’aquesta segona exposició condiciona, com sostenia Ernst Gombrich amb relació a la música: allò que ve després afecta el que ha arribat abans. Aquí succeeix igual, ho acabem de veure i ja veiem la primera exposició de fotografies com una construcció escenogràfica que té tanta capacitat de transformar l’espai com la segona. La de Bunga recorre a la construcció d’una fantasia arquitectònica espacial; la de Miserachs als plans. Les dues tenen un format gran que ens envolta i les dues ens inclouen. Són el suport en què participem i fan que no tingui sentit, o que sigui inexacte dir que les hem vist. Més aviat, hi hem estat i ens hi hem ficat. En veure-les intuïm que el que ens interessa està en l’arquitectura en construcció, incompleta i per decidir i, a l’altre extrem, en l’arquitectura ocupada, que no vol dir acabada. Aquestes dues exposicions representen força fidelment aquest dos extrems de l’arquitectura.