Dissidents de Mas

El procés de radicalització secessionista accelerat després de les eleccions del 27-S va començar amb la resolució parlamentària de “desconnexió”, o separació per fascicles; va continuar amb la genuflexió mendicant d'Artur Mas davant d'una organització d'extrema esquerra i antieuropea, la CUP, i va culminar amb l'ofrena a aquesta segons la qual Convergència encapçalaria una presidència amb les funcions retallades i de caràcter temporal, sota la seva tutela.

Tot això no només va deteriorar el prestigi de la institució de la Generalitat en favor dels interessos individuals d'un dirigent sense carisma, sense nord i amortitzat. També va suposar una forta humiliació per als ciutadans catalans, majoritàriament orgullosos de la seva institució d'autogovern, de llarga trajectòria.

Però com que on n'hi ha dos n'hi ha tres, aquesta eixelebrada fugida cap endavant, que ja va contrariar diferents consellers de Mas que es van queixar infantilment de la filtració d'una sessió del Consell Executiu, ha acabat per explotar públicament.

Així doncs, el conseller d'Economia i el pes més pesant del Gabinet, el professor Andreu Mas-Colell, ha deixat per escrit, sense amagar-se i per a coneixement general, la seva clara –tot i que cortesa– oposició a l'esmentat procés de radicalització, destacant que els disbarats comesos erosionen el suport de les classes mitjanes i provoquen reaccions europees i internacionals més que “fredes”: “gèlides”. I que cal rectificar-ho amb urgència encara que això “pugui portar a noves eleccions al mes de març”.

Mas-Colell té més raó que un sant. Però a més, la seva (calculada) dissidència politicoprogramàtica exhibeix altres factors de notable valor afegit: com a conseller del ram coneix a la perfecció l'estat d'esperit dels emprenedors, i cap a on estan discretament dirigint els patrimonis financers estalviadors i inversors. Com a professor de prestigi internacional, no s'il·lusiona amb la propaganda interna, de presumpte encomi mundial, a un procés amb què col·legues seus, fins i tot de molta cultura, semblen alimentar-se. Com a únic suport real de les defallides finances de la Generalitat, tothom sap, a Barcelona i a Madrid, que sense la seva agudesa i pactisme, la dilapidadora Generalitat de Mas ja estaria en fallida.

La conclusió lògica de l'anàlisi de Mas-Colell, que molts altres consellers i dirigents comparteixen des d'un silenci poc aguerrit (i transparent), només pot ser una: Mas ha de rectificar enterament la seva estratègia des del 27-S, desfer la seva submissió a la CUP, retirar la resolució de desconnexió i sotmetre's a la llei i al Tribunal Constitucional. I canviar d'aliats: o això, o convocar noves eleccions. Abans, un nou fracàs del president en funcions que una nova humiliació per a tots.

Alternatives ambigües que fugen de totes dues opcions, com les de l'ara aparentment crític (i candidat per al 20-D) Francesc Homs, no serveixen més que per perdre encara més temps i per mirar d'insuflar vida a una campanya que es perfila condemnada al fiasco per endavant.