Per un grapat de vots

Igual que a Esplugues City es van filmar fa temps un munt de spaghetti westerns, durant aquests últims dies s'està presenciant al Parlament un gènere que podria anomenar-se escudella western. El que ha passat aquest dijous s'assembla a això:

“Bé, avui és dijous”, és el primer que ha dit Mas en prendre paraula. El dijous havia arribat igual que el tren de Gary Cooper a Sol davant el perill, i Artur Mas havia tornat. El pacificador. L'home de les pistoles d'or andorrà cridat pels amos del ranxo perquè posés ordre al poblat. Requerit pels vells amos perquè controlés el personal, mentre ells feien tractes amb els cercadors d'or d'Alaska i altres Pegamoides. Després van passar moltes coses, la gent es va revolucionar i al final el vaquer, per salvar el coll, va declarar la independència de la ciutat sense llei. Des d'aquell moment no van deixar de passar encara més coses. Mas va tornar aquell dijous traslladant l'ocàs, llunyà i solitari. Havien de reelegir-lo però ja hi havia massa gent que no se'n fiava. Portava una camisa blanca recentment planxada i el més terrible dels seus vestits, el més gris, el més cendrós, el vestit de les derrotes. Solemnitat d'amortallat. Enfadat, decebut, humiliat i ofès, Mas, conegut a l'Oest com el president en funcions, estava a punt d'emprar les seves últimes energies a manifestar indignació, el més egòlatra dels sentiments.

La història és que aquell dijous també la colla que aterria els bancs havia tornat a votar contra el vaquer. El seu líder es deia Baños. Vestit de ratlles amb armilla, ulleres rodones, cabells regirats, barba amb lectures, Antonio Baños era a més el Doc, el metge que exercia clandestinament. Encara que ningú sabia si era metjastre de debò, sabia tancar ferides. Però aquell dijous no podia salvar el vaquer i movia el cap amb expressió fatídica. Sentint-ho de tot cor. Tant, que si tot sortia malament estava disposat a dir: “Va ser un gran tipus”. Alternava la seva mirada entre l'agonitzant i el rellotge de butxaca, perquè en el fons sabia que tot s'havia reduït a una qüestió de temps. No obstant això el rellotge pel qual es regia el seu grup salvatge tenia un tic-tac propi, anava més a poc a poc que el pols del president en funcions, i ningú sabia dir quanta més estona es podia passar així.

Va ser el bruixot Lluís Rabell, conegut a la reserva com Veí Assegut, qui va parlar en nom dels pellroges, que havien decidit convertir-se en pells habitades, i va tornar a demanar un referèndum sobre les prades. Després va venir el xèrif Albiol, que era molt popular. Alt de barri, que no de barri alt, era un tipus tranquil que parlava a poc a poc, i a qui sempre se li escapava alguna cosa que feia riure tothom. Aquesta vegada li va recomanar a Mas, mentre semblava agonitzar en braços del Doc, que si no volia deixar-se salvar per la gent popular com ell, ho intentés costés el que costés en braços d'Arrimadas o en braços d'Iceta, com si tots dos fossin els seus agutzils. Però Inés Arrimadas se n'havia anat la nit anterior amb la seva caravana de ciutadans a la recerca de terrenys constitucionals on trobar parella. I Miquel Iceta, el jutge de la cantina, acabava de posar el revòlver sobre un llibre de lleis escrit en un idioma estrany. Llavors, quan semblava que tot acabaria per sempre, Mas va mirar cap on eren els paranyers, els caçadors de recompenses i els grangers per recordar-los que encara li quedava a la butxaca una bala marcada.