Un 6 d’octubre postmodern

Aquest dilluns va començar un nou 6 d'octubre, la història es repeteix. En efecte, el 6 d'octubre de 1934 és una data mítica a la política catalana. “Tot acabarà com el 6 d'octubre” o “que no tinguem un altre 6 d'octubre”, són frases comunes a Catalunya, entre entesos no fa falta afegir res més. Però, què va passar el 6 d'octubre d'aquell any? En plena II República, després que les esquerres perdessin les eleccions de 1933, els republicans moderats de Lerroux van necessitar per formar Govern l'ajuda de la CEDA, el partit majoritari de les dretes dirigit per Gil Robles. Davant d'una eventualitat tan natural, resultat de les urnes, s'intenta una rebel·lió contra la República que només condirà durant uns dies a la conca minera d'Astúries, i serà reprimida brutalment per un exèrcit en el qual va destacar el general Franco.

Per la seva banda, a Barcelona, el president Companys aprofitarà l'ocasió per trencar amb la Constitució republicana i la legalitat espanyola proclamant la República catalana. Era el vespre del 6 d'octubre. La cosa va durar unes hores, fins a avançada la matinada els revoltats no es van rendir. El general Batet, capità general de Catalunya, afusellat per ordre de Franco durant la guerra per seguir sent lleial a la República, va complir les instruccions del Govern legítim de Madrid i va posar fi al patètic aixecament de Companys.

El dilluns passat, 9 de novembre de 2015, s'ha iniciat un nou 6 d'octubre, aquell mite de la política catalana. Si no ho volien, si ho intentaven evitar, aquí ho tenen. Mai la història es repeteix de la mateixa manera, ni tampoc és segur que les tragèdies es repeteixin com a farses, tal com va dir Marx. Per exemple, en aquest cas, tots dos esdeveniments són una farsa, encara que el 1934 alguns innocents van morir en la topada mentre alguns culpables s'escapaven cap a França pel clavegueram de Barcelona. Veurem com acaba el 6 d'octubre actual, un 6 d'octubre postmodern, adaptat a les noves circumstàncies.

La millor crònica del 6 d'octubre de 1934, absolutament magistral, està escrita pel periodista Gaziel, publicada a La Vanguardia l'endemà d'acabar aquell grotesc cop a la democràcia

Aquest nou 6 d'octubre no ha estat inesperat, estava previst en l'evolució política dels últims anys, en els informes del Consell per a la Transició Nacional, a les declaracions de certs polítics. No hi ha hagut sorpreses excepte una: s'han atrevit a donar aquest pas sense obtenir majoria en les eleccions de setembre. Tant parlar d'eleccions plebiscitàries i, després, quan els comicis es perden com a plebiscit, el que importa són els escons, és a dir, s'interpreten com unes eleccions parlamentàries. Sabíem que no eren lleials a la Constitució, a les lleis, a la veritat històrica, a la realitat econòmica. Ara sabem també que no són lleials ni a la seva paraula, la seva fi justifica sempre tots els mitjans, només mereixen desconfiança, la història els posarà al seu lloc.

La millor crònica del 6 d'octubre de 1934, absolutament magistral, està escrita pel periodista Gaziel, publicada a La Vanguardia l'endemà d'acabar aquell grotesc cop a la democràcia. Llegiu-la, us la recomano vivament, pot consultar-se per Internet a la secció Hemeroteca del diari esmentat i en la recopilació dels seus articles Tot s'ha perdut, duta a terme per Jordi Amat per a RBA.

Però qui vulgui entendre bé la conjuntura d'aquella època, l'ambient que es respirava entre les elits polítiques que governaven la Generalitat, els periodistes afins, els polítics d'ERC i d'Estat Català, la raonable postura de Madrid, és a dir, qui estigui interessat a comparar el 6 d'octubre de 1934 amb l'actual i, malgrat la distància en el temps, advertir les múltiples semblances, el millor llibre de consulta és el dietari d'Amadeu Hurtado Abans del sis d'octubre, publicat per primera vegada el 2008 per l'editorial Quaderns Crema, a iniciativa dels néts de l'autor. Un llibre lluminós.

Hurtado va ser una personalitat de l'època, republicà i catalanista, gran advocat, culte, bon escriptor i amb independència de criteri. Aquí no hi ha la crònica del 6 d'octubre sinó la crònica de les seves causes immediates, una mirada de primera mà a l'estupidesa, ignorància, fanatisme i frivolitat d'uns protagonistes que s'assemblen molt als actuals. En efecte, els Companys, Dencás i Badías de llavors no eren diferents als Mas, Forcadell, Romeva, Gabriel i Junqueras d'ara. Llegiu, sisplau, compareu: idèntics.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.