Una resolució sense govern

Premsa internacional. La majoria de la premsa internacional, via agències o amb el seu propi corresponsal, ha seguit la sessió d’ahir al Parlament català amb rellevància desigual. Trets comuns a totes les cròniques: l’explicació de la declaració aprovada (un primer pas cap a la independència), la reacció de Rajoy i la tensió entre la CUP i Junts pel Sí per trobar una sortida a la investidura.

A França, L’independent va fer una crònica en directe de tota la jornada. El diari destaca les referències de Mas, en el discurs d’investidura, a “un programa d’esquerres”. “Una sorpresa dins la boca de Mas que surt d’un partit de centredreta favorable a la liberalització econòmica”. Liberation comenta que un punt feble dels independentistes que podria bloquejar els seus desitjos és l’absència d’acord sobre el futur president amb l’extrema esquerra rebutjant el candidat conservador. El diari enllaça la informació a un editorial del dia 4 on afirma que imaginar una Catalunya sobirana “és política-ficció”. I es pregunta com seria aquest país fronterer de França que “un dia podria reivindicar el Rosselló, part nord de la Catalunya històrica”. La descripció és molt negativa: fora d’Europa, amb problemes financers i el Barça i l’Espanyol sense poder jugar la Lliga espanyola.

TV5 recull unes declaracions de l’historiador Carlos Gil Andrés que recorda que mai un Parlament català havia proclamat una resolució semblant que “pot conduir a una cascada d’esdeveniments sense retorn”. Gil Andrés lamenta que la profunda crisi social i política espanyola s’ha ocultat i aquesta crisi separatista pot beneficiar Rajoy. TV5 esmenta que, per un atzar del calendari, el mateix dia, la Unesco ha rebutjat admetre Kosovo com a estat independent “que ha fet una declaració unilateral d’independència l’any 2008 i que ha estat font d’inspiració per als separatistes catalans”. Le Monde considera que el cas de Catalunya, la regió més rica del país amb un 20% del PIB, s’ha convertit en un assumpte principal de la campanya per a les eleccions del 20-D amb un primer ministre del PP baixant a les enquestes. Aquest diari escrivia el dia 7 que el debat d’investidura pot infringir una terrible humiliació a qui s’ha presentat com a màrtir i figura inqüestionable de la causa independentista. Si Artur Mas no és elegit, “tindrà dos mesos per mendicar a la CUP el seu suport”.

Le Figaro recupera dins de la breu informació del dia un article del 28 d’octubre on el seu autor manifesta que li costa imaginar que un Parlament que deu la seva legitimitat i existència al text constitucional decideixi ignorar aquesta Constitució. ”La lògica portaria al fet que aquest Parlament es dissolgués ell mateix. Però no, els secessionistes volen capturar les institucions democràtiques al seu favor”.

La Tribune.fr, un dels mitjans que ha seguit el procés amb més atenció, escriu que el text aprovat admet la seva il·legalitat dins del marc espanyol i situa la seva legitimitat per sobre de la Constitució del 1978. Sense ser la declaració unilateral d’independència que demanava l’esquerra radical “és un gest extremament fort que inicia un procés de ruptura”. El mitjà comenta la falta d’acord per la investidura entre la CUP i Junts pel Sí. I això fa que el govern provisional no es pugui llençar a la desobediència. El 20-D, en principi, no canviarà gaire les coses si Ciutadans no empeny Rajoy a actuar més de pressa en lloc, com desitja el president, d’esperar que hi hagi unes noves eleccions catalanes al març que ensorrin l’independentisme. Les echos veu una insubmissió inèdita que podria conduir, en el cas més extrem, a la suspensió de l’autonomia. La Depeche assegura que no hi ha solidaritat internacional per a la causa catalana i que el Consell Federal Helvètic ha rebutjat fer un paper de mitjancer afirmant que es tracta d’un assumpte intern espanyol.

France info titula directament que “Catalunya declara la independència... suspesa per un recurs constitucional”. Euronews proposa un altre titular: “Catalunya vol ser una república d’aquí a dos anys”. Considera que Catalunya acaba de fer un pas immens cap a la independència amb una declaració que obra la via del divorci amb la resta d’Espanya. TF1 recorda que els independentistes no tenen la majoria absoluta dels vots, però creuen que tenen prou suport per iniciar el camí cap a la independència que haurà d’arribar, com a molt tard, el 2017. “Barcelona esdevindrà llavors la capital de Catalunya independent”.

Al món anglosaxó, l’article més elaborat és el del Financial Times. Es planteja com l’acte d’aquest dilluns farà pujar la tensió amb Madrid i, per la via de preguntes que el mateix diari es respon, va donant les explicacions que creu convenient. D’entrada precisa que ahir no es va declarar la independència, però és una resolució més dura que la que inicialment havia promès Artur Mas. El resultat de les eleccions, amb un 47,8% dels vots per als independentistes, dóna majoria d'escons al Parlament però és un resultat que es quedaria curt en un futur referèndum. Per això, segons els analistes consultats pel diari, els independentistes volen demostrar que el procés està intacte. “Necessiten demostrar que no s’atura. Per això premen l’accelerador”, declara Oriol Bartomeus, de la Universitat de Barcelona. El diari presenta els líders econòmics i molts antics aliats de Mas “horroritzats” amb un Mas que dóna les regnes del moviment independentista “a radicals d’ulls desorbitats”. Tampoc veu clar com el Constitucional pot implementar futures sancions (“estarà la policia catalana disposada a impedir a la presidenta del Parlament que hi entri?). Madrid mai no permetrà una independència pactada i els independentistes mai no faran servir la violència. “Això deixa la intervenció exterior com a únic camí creïble cap a la independència”. Però, segueix, no hi ha cap senyal que la UE o un govern vulgui involucrar-s'hi. “Això és el que esperen alguns líders independentistes i per aquesta raó estan decidits a fer créixer la pressió”.

The Telegraf es pregunta per què els catalans volen la independència i afirma que molts catalans creuen que la seva llengua i cultura ha estat erosionada des del 1714 i lamenten el grau en què els seus impostos fan de subsidi a d'altres llocs d’Espanya. The Guardian recull unes declaracions de Lluís Orriols, professor de la Carlos III, que considera central veure si els dos partits separatistes són capaços de formar govern. “Es difícil d’imaginar que una part de la negociació, amb una posició minoritària, prengui posicions tan fortes”. Per la seva banda, Jordi Matas, de la Universitat de Barcelona, tem que la crisi catalana la facin servir els polítics espanyols per intentar guanyar vots el 20-D.

The Wall Street fa un subtítol anunciant una probable “prova de voluntats” entre la rica regió i les institucions espanyoles. I no descarta que la crisi beneficiï electoralment Rajoy. The New York Times creu que la col·lisió entre el govern regional i el central pot obligar a negociar una sortida a l’impasse. Time recull unes declaracions de Manuel Muñiz, de la universitat d’Oxford. Muñiz afirma que el problema és que la confrontació és l’unic camí que resta. Time descriu una Europa preocupada perquè el cas català sigui un factor de contagi per al separatisme que hi ha a Bèlgica, Itàlia, Alemanya, el Regne Unit...

La stampa subratlla que s’hagi aprovat la desobediència al Tribunal Constitucional. La Reppublica publica que la primera que estarà en el punt de mira de la justícia espanyola serà la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Der Spiegel afirma que Catalunya vol ser independent l’any 2017 com a molt tard i que el primer ministre espanyol anuncia una resistència feroç. Frankfurter Allgemaine veu que l’objectiu independentista de proclamar un Estat està més a prop després de la votació al Parlament. Die Welt observa que Rajoy es presenta com a salvador de la pàtria, però podria ser massa tard.

Al programa de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas han destacat avui que a la premsa internacional no hi apareixen expressions ja habituals a la premsa espanyola com “cop d’Estat” “atac a la democràcia” o “violació de la convivència”. El Mundo veu que la premsa nord-americana ha ignorat o no destacat la notícia. Màrius Carol (La Vanguardia) comenta que la RAI parla de “pugna sense precedents”. “El món mira cap a Barcelona, on un partit anticapitalista sembla pilotar el moment. Per això les cares de preocupació d’alguns consellers i d’una part important dels ciutadans”. Al mateix diari, Sergi Pàmies escriu que la primera fase de desconnexió “implica un desplegament digne de l’arribada de l’home a la lluna”.

Digitals. Salvador Cot (El Món) escriu que “anem a l'enfrontament, al xoc institucional. De fet, ja hi som. És veritat que l'Estat espanyol és una realitat fortíssima, però encara és més cert que la base social de les institucions catalanes és molt àmplia i que està per veure quins són els límits reals de la legitimitat popular –a Espanya i a Catalunya– del sistema polític que deriva de la transició”.

A Vilaweb, Vicent Partal afirma que “això que estem fent és una revolució democràtica. Ho sabeu tots. Com tots sabeu també que les revolucions són complicades i difícils de menar. Avui mateix ho comprovarem, jo amb molta pena, quan, hores després de fer el pas més important que ens podíem imaginar, nosaltres mateixos i nosaltres sols no serem capaços de formar el govern que hauria d’aprofitar aquesta conjuntura històrica única”.

L’editorial de Libertad Digital critica la inacció del Govern espanyol mentre els partidaris de la independència “ofenen amb impunitat” tots els espanyols i la meitat dels catalans. José Antonio Zarzalejos (El Confidencial) considera que la CUP ha absorbit el tacticisme de Junts pel Sí i l’ha posat al servei d’una declaració “insurreccional” que JxSí ha seguit per intentar que Artur Mas sigui investit. I acaba: “A Espanya les coses ahir se li van posar malament. Però a Catalunya, pitjor. Aprofitin el temps que hi ha fins al desastre els que han d'evitar-ho i poden evitar-ho”.

A Eldiario.es, Isaac Rosa defensa que la independència no serà ni l’any vinent ni la propera dècada perquè “l’independentisme encara no té una majoria social per a aquest viatge. Per iniciar-lo sí, però no per culminar-lo, no tan aviat. I ho saben”. Rosa veu Mas escrivint, a la manera de Kafka: “Avui, declaració d’independència. A la tarda, classe de natació”.

RTV. Josep Cuní (8TV) preveu una jornada amb dues cares: al matí, aprovació de la desconnexió i, a la tarda, investidura incerta. “Aquest és el país que tenim, [...] un país que s’està fent un embolic amb si mateix”. I recorda una enquesta del seu programa, segons la qual el ciutadà vol una negociació amb Madrid i que “s’accepti un referèndum que ens tregui de dubtes d’una punyetera vegada. Tot està per fer i no sempre tot és possible. De moment, la jornada ha servit per deixar de preguntar-nos què i preguntar-nos com”. Jordi Basté (Rac1) creu que “de tantes picades d’ullet a l’esquerra alternativa a Mas se li quedarà la mirada de Fernando Trueba. Va fer promeses que no hauria signat tres anys enrere”. Al seu davantal, ha comentat que “estem tots molt incòmodes i hem de trobar la comoditat fent les coses ben fetes. Primer tenir un president, formar govern i preguntar-nos tot el que ahir es va aprovar al Parlament com ho farem”. Després d’avisar que no es pot matar dinosaures amb “tiraxines”, en referència a l’Estat, Basté defensa un pacte per un referèndum que demana la majoria absolutíssima de la ciutadania, no només del Parlament. I va concloure: “Calma, molta calma que bufa llevantada”.

“El més greu és la declaració de desobediència” perquè vol dir que el diàleg és impossible”, ha dit Iñaki Gabilondo, des de la Cadena Ser. I s’ha preguntat què faran els funcionaris, inclosos els mossos, “caçats” entre dues autoritats. “Què passarà?”. Carlos Herrera ha titulat el seu comentari (Cope) amb contundència: “la banda del 3% ha consumat el cop”. Per Herrera és paradoxal que es vulgui la independència i no es posin d’acord en qui en serà el dirigent. “Ahir, el que es va fer va ser una paròdia”. “Volen la independència i perdran l’autonomia”.

Diaris. El Puntavui afirma a l’editorial: “El Parlament de Catalunya va fer ahir el gran pas. L'independentisme sorgit de les urnes ha iniciat de forma legítima i democràtica el procés de desconnexió de l'Estat espanyol. Mai s'havia anat tan lluny com ahir”. Però també admet que “tot això podria acabar com sempre: amb la decepció, la frustració i el fracàs derivats de la incapacitat crònica de les forces catalanistes d'administrar i gestionar victòries amb la intel·ligència política i la visió estratègica que exigeix el moment”.

El Mundo creu que pensar que Junts pel Sí podria intentar una solució pactada és impossible. “CDC i ERC faran tot el possible per proclamar la independència al més aviat possible” i, per ells, les normes de l’Estat ja no són vigents a Catalunya. És prudent, continua, que el Govern, abans d’aplicar l’article 155, intenti apurar altres vies “però, aviat quedarà en evidència que no acaten la paralització del procés [...] i aleshores el Govern haurà de passar a mesures més contundents. Això és el previsible”.

La Razón, que ocupa la portada amb l’editorial, considera que l’anormalitat del procés va començar ahir mateix amb el debat d’investidura. “És patètic veure el màxim responsable d’aquest cop d’Estat oferint-se per presidir novament la Generalitat, ell, que no és un exemple ni moral ni polític de lleialtat al conjunt de la societat catalana. Mas va donar ahir la imatge esperpèntica del general que després de fer una crida a la insurgència, s’ofereix com a remei”.

“Una traïció que demana resposta”, titula el seu editorial l'Abc. “Conspirar per rebel·lar-se contra la Constitució no pot ser una opció a Espanya i el Govern està obligat a no consentir-ho, costi el que costi. [...] Res del que es va votar ahir és abordable des de la cessió, la negociació o terceres vies buides de contingut. L’imperi de la Llei i la perversió de les majories reals no poden ser negociables en democràcia. Ara només hi ha cabuda per reposar l’ordre jurídic destruït a Catalunya per la més severa agressió causada a la Constitució des de l’intent de cop d’Estat del 1981”.

L'Ara, a l’editorial es fixa en la posició de la CUP i defensa que, amb un Artur Mas que incorpora compromisos com el d’aplicar la renda mínima garantida (fins fa poc tabú per a CDC), hi ha “menys arguments per continuar negant-li el suport” per a la investidura “Sense tenir un govern fort i transversal Catalunya no podrà fer front a l’ofensiva de l’Estat”. Vicenç Villatoro creu que, passi el que passi, la resolució d’ahir és transcendent. Fins i tot, escriu, si aquest procés acaba fracassant, la resolució continuarà sent transcendent, serà “la referència per tornar a començar quan es pugui”. Pere Ortega, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, en un article sobre la desobediència defensa que aquesta pot funcionar contra governs autoritaris. En democràcies formals “és molt difícil d’aplicar perquè ha d’anar dirigida contra una llei però no contra tot l’ordenament jurídic” i si un funcionari es nega a acceptar per motius de consciència aplicar aquest ordenament ha de dimitir.

El Periódico titula el seu editorial “Declaració sense sortida”. Lamenta que el Parlament tanqui totes les portes al diàleg i no escolti la majoria de ciutadans que no vol actes unilaterals. Els independentistes, que segons el text han perdut el senderi, “condueixen el país al precipici i ni tan sols són capaços de triar el conductor”. Joan Tapia, al mateix diari, reflexiona que l’independentisme oblida la realitat i la legalitat i fa de triler en dir que un 47,8% és un mandat democràtic en unes eleccions convocades com a plebiscitàries.

La Vanguardia, per la seva banda, encapçala l’editorial amb un “Per la rectificació”. Després de criticar l’error de Convergència de tramitar una resolució maximalista i rotundament inconstitucional “a canvi de res“ que pot acabar pagant el conjunt de la societat catalana i subratllar que Europa no pot acceptar-la, defensa que cal treballar “al més aviat possible en la reparació de l’error”.