Errors preelectorals

El Govern central va perdre ahir els papers en forçar la retirada del general Julio Rodríguez, excap de l'Estat Major de la Defensa, quan aquest militar ja havia demanat passar a aquesta situació. Reunir el Consell de Ministres i solemnitzar l'anunci durant la conferència de premsa setmanal a la Moncloa és una sobreactuació innecessària, la desmesura de la qual contribueix a potenciar la campanya de Podem bastant més que al desprestigi del flamant fitxatge realitzat per aquesta formació.

Les justificacions escoltades estan fora de lloc. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, parla de “pèrdua de confiança” en el general i li atribueix falta de neutralitat en opinar sobre qüestions polítiques quan encara era militar a la reserva. Seria millor que Julio Rodríguez hagués esperat al fet que es consumés el fet administratiu de trobar-se fora de les Forces Armades, però no té sentit insinuar que al general de quatre estrelles se'l sanciona per raons similars a les quals van provocar la destitució d'alts càrrecs militars en el passat. Si es refereix a les declaracions dubtosament constitucionals d'alguns responsables de la milícia, o a qui va atiar la intervenció militar en supòsits reservats a la decisió del Govern, res que ha comentat el general Rodríguez recorda aquestes situacions, sigui sobre una solució política per a Catalunya o respecte a la permanència d'Espanya a l'OTAN.

L'equivocació del Govern succeeix a una altra comesa pel líder de Podem, Pablo Iglesias, que va parlar del militar com del seu futur ministre de Defensa. Afortunadament ja no vivim en els anys de sotsobres colpistes, ni tampoc en altres que, sense ser tan perillosos, registraven pressions de professionals de la milícia a favor de l'autonomia del poder militar. Els Governs democràtics han sostingut que no es pot degradar Espanya a la condició d'un sistema a mig fer entre els règims autoritaris i un Estat plenament democràtic, i les declaracions de Pablo Iglesias incideixen en un assumpte que es creia normalitzat: que el Ministeri de Defensa sigui regit per un civil. Des del 1979 sempre ha estat així –el primer civil al capdavant d'aquest departament va ser Agustín Rodríguez Sahagún, nomenat per Adolfo Suárez– i no hi ha raó de pes per canviar-ho. Una altra cosa és que Pablo Iglesias magnifiqui el fitxatge del general per fer oblidar el temps en què defensava el seu interès per treure a Espanya de l'OTAN.

Tot això no implica dubtar de la preparació tècnica ni de l'experiència de Julio Rodríguez, com tampoc dels seus propòsits en l'hipotètic cas que arribés a trobar-se en condicions legals d'ocupar-se de la cartera de Defensa. El pas a la política d'aquest militar de tarannà liberal ha estat un toc d'alerta a la campanya preelectoral i una mostra d'habilitat tàctica per part dels dirigents de Podem. Sens dubte és molt positiu enriquir la política amb bons professionals procedents de diversos sectors, però no és en absolut necessari que un militar, a Espanya, es converteixi en ministre de Defensa de la nit al dia.