Paper mullat

Què és pitjor, la il·legalitat o la utilització que en fan mitjans i institucions? La pregunta que tant evitem fer-nos és ja més que pertinent, pura necessitat. Els partits, els mitjans, les empreses i les institucions que utilitzen a favor seu la informació sobre suposats fets il·lícits formen part del problema o de la solució? Ajuden a crear espais difusos on allò editorial es confon amb allò il·legal? També en són culpables?

Sabem llegir notícies i sentències. M'atreviria a dir que fins i tot sabem llegir la realitat. O, almenys, fem lectures que ens aproximen a conclusions, a fets comprovats. Jutgem, moralment i judicialment. Entenem la complexitat dels esdeveniments, dels temps i dels escenaris i hem après a situar el lloc des d'on parla cada mitjà, cada polític, cada periodista, cada jutge. Tenint en compte tot això, com es pot confiar en els mitjans que publiquen o amaguen la informació en funció dels seus interessos? Són de fiar els jutges i els cossos de seguretat que modulen el temps d'escorcolls i detencions?

Diuen que diuen que diuen que un conegut expresident d'entitat bancària avui desapareguda en feia de tan grosses que aquest article s'hauria de publicar per entregues. M'expliquen persones de confiança que, malgrat la seva gestió dolosa, aquest expresident està més que blindat. La gran corporació que es va quedar amb la capseta va trobar punts morts a l'armari que per quedar-se amb el pou sense fons, va exigir silenci al Govern. I el silenci es va fer en jutjats, mitjans i institucions.

La part dolenta o bona ser un país tan petit i tan explicat és que ens coneixem tots. Sabem, amb aquella barreja d'aproximació i certesa, quines institucions o persones han fet les coses bé, i quines, i qui, no. Hem vist de quin peu calcen la major part dels jutges i llegim diàriament les línies editorials de tots grans els diaris. Podríem recordar a gairebé tothom que vol jugar a aquest joc que qui estigui lliure de pecat, llanci la primera pedra. Ja he dit abans que de gent honrada també n'hi ha a tot arreu. Aquí també, generalitzar és l'única manera de parlar.

El periodista que destapa xampany en públic amb les males notícies del seu enemic ideològic és fiable?

Un pot fastiguejar-se pensant en la corrupció. Però, quanta gent, quants jutges, quants periodistes i quantes institucions n'han viscut, per acció o per omissió? Periodistes que presumien de tenir informes que sempre hi havia una entitat o una altra que silenciava. Si ho sabien tot, per què han esperat fins al 2015 per publicar i jutjar? Son íntegres els periodistes que barregen mitges veritats amb veritats i mentides? Hi ha notícies incorruptes, cadàvers corruptes i existeixen branques de la medicina forense que estudien la mida i les característiques dels cucs que es mengen la carnassa.

El periodista que destapa xampany en públic amb les males notícies del seu enemic ideològic és fiable? I el que es vanta de saber a quina hora començarà un escorcoll? I el que ho fa servir per presentar-s'hi abans que la policia? Els tribunals que filtren la informació, els que s'afanyen en alguns casos i en dilaten d'altres, són justs? Les institucions de tota mena que practiquen aquesta prevaricació tova, es podria dir que de cotó, quina credibilitat tenen? Pot ser que la mateixa que el mitjans espanyols, que passen per ser els menys creïbles d'Europa, segons Reuters. No sé si hi ha un rànquing d'institucions, però m'imagino el resultat. El de la banca el coneixem perquè l'hem pagat. I silenciat.

Parlar de corrupció? La falta d'independència judicial i periodística fa gairebé impossible saber de qui ets el ximple útil. El que sí que saps és que quan deixis de ser útil, no deixaràs de ser ximple. D'aquí ve la dificultat d'informar, d'interpretar i d'opinar. Fa temps vaig escriure un article titulat Coses de les quals no sé escriure sobre la dificultat de posicionar-se en assumptes com el del setmanari Charlie Hebdo. Crec que aquest article d'avui en pot ser la segona part. I, com que la progressió va en augment, em començo a preguntar si valc per això, vés a saber.

El que sí que sé és que no hi ha res més, que pot ser que Espanya es trenqui i que algunes institucions morin. El que no té remei en aquest país és el periodisme. Com a mínim durant algunes dècades.

Francesc Serés és escriptor.