Identificar l’essencial

Les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per a la investidura del proper president de Catalunya progressen adequadament en què, com i quan, però necessiten millorar en qui. L'escull principal per a l'acord segueix sent Artur Mas i el que representa. La CUP es manté ferma en el seu compromís de no investir una persona que consideren que simbolitza el contrari a les seves demandes: rescat social, polítiques econòmiques contra l'austeritat, eradicació de la corrupció i dels seus encobridors i desobediència per a la ruptura democràtica. Junts pel Sí, per la seva banda, considera innegociable el candidat que van presentar a les eleccions del 27-S. I tot això amb un escenari negociador complex i amb raonaments contradictoris que compliquen la reelecció de Mas.

1. El context de la negociació dificulta els acords. Hi ha una gran distància ideològica entre els interlocutors (sobretot, entre la CUP i CDC). La CUP és ideològicament i estratègicament més homogènia, encara que amb diferents intensitats, mentre que la transversalitat política de Junts pel Sí pot dificultar el consens sobre les seves prioritats internes. La radicalitat i l'assembleisme de la CUP limiten la transigència i descarten els tripijocs. La CUP no és un negociador que s'estovi amb l'oferta de càrrecs, ni s'arruga davant de xantatges o pressions mediàtiques i tertulianes. Tampoc hi ajuda la cantarella desdenyosa i burleta de cert entorn convergent sobre l'excés de gestualitat i de teatralitat de la CUP, o la sobtada aparença d'esquerres de CDC per intentar enlluernar els anticapitalistes. L'historial negociador de CDC també genera suspicàcies i no facilita un clima mínim de confiança. El temps de negociació és limitat i la coneguda tàctica convergent de forçar els pactes in extremis difícilment aplacarà les reivindicacions de la CUP.

2. En els sistemes parlamentaris, qui tria al president del Govern no és la majoria electoral, sinó la parlamentària. Per aconseguir-la, Junts pel Sí a priori té com a únic possible negociador la CUP i això enforteix aquesta formació i afebleix l'argument de la mida que, com sap CDC per la seva experiència negociadora per garantir la governabilitat a Espanya, no és un bon indicador per mesurar la força dels negociadors. La CUP, conscient de la seva situació minoritària, ja ha rebaixat els seus plantejaments inicials, però no està disposada a renunciar a l'essència del seu ideari.

3. El partit polític que segons la teoria de jocs podria exercir el rol de jugador central i actuar de frontissa, ERC, està vinculat a un dels dos bàndols, però si persisteix el bloqueig haurà de ser més proactiu per facilitar l'acord. L'arbitratge d'ERC hauria d'incloure noves propostes vàlides per la CUP i que convencessin a CDC, ja que el diàleg sembla més fàcil entre la CUP i ERC o, fins i tot, entre la CUP i els independents de Junts pel Sí.

4. Per CDC, Mas ha estat el gran líder polític del sobiranisme, és imprescindible per seguir abanderant el procés i no té alternativa. Per la CUP, en canvi, Mas no permet augmentar la base social d'un independentisme que, com mostren les enquestes i els resultats electorals, està creixent i pot seguir fent-ho per l'esquerra. La CUP insisteix a assenyalar que l'assolit fins ara i la nova etapa de govern de transició republicana estan per sobre de sigles i de persones, i que un procés que ha estat col·lectiu no pot estar condicionat per la imposició de noms. El nou lideratge, segons la CUP, ha de ser plural, Mas ha de seguir sent copartícip i el nou president, més eclèctic.

5. La CUP no anhela parcel·les de poder, sinó formar un govern que iniciï, sense retorn, la ruptura amb Espanya i un procés constituent per a una república catalana, i que asseguri una bateria de mesures urgents per acabar amb l'exclusió social. Per la CUP, el propòsit de les eleccions plebiscitàries era col·lectiu i no personal, era la independència de Catalunya i no la ratificació d'un president. Una cosa molt semblant al que fa un any va afirmar solemnement el mateix president Mas a la conferència del Fòrum, en la qual va exhortar a ser generosos i a saber identificar el que és essencial: “Puc ser el primer o ser l'últim”, “no hi ha condicions personals en el meu plantejament, sinó de projecte per garantir que Catalunya tiri endavant”, “són temps de suma i no de condicions personals”.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.