El moment catastròfic

Els processos socials contenen unes discontinuïtats ocultes que expliquen que de vegades s'interrompin o retrocedeixin quan menys s'esperava. A aquests instants se'ls anomena moments catastròfics. De sobte, el camí ascendent es bloqueja, l'impuls es trenca i s'entra en fase d'estancament, confusió o descomposició. Paradoxalment, la declaració parlamentària d'inici del procés de desconnexió d'Espanya que Junts pel Sí i la CUP promouen podria quedar com a icona d'un moment catastròfic del procés sobiranista. I els amants de les astúcies de la història podrien fins i tot fabular (és a dir, enganyar-se) pensant que tot va ser per un escó: el número 63, que va perdre Junts pel Sí ja prop del final del recompte de vots del 27-S.

Mai el Parlament català havia tingut una majoria absoluta independentista, mai dos milions de persones havien votat a favor de la independència, mai s'havia plantejat una resolució decididament secessionista. No obstant això, des que els partits sobiranistes van dipositar la declaració al registre, la sensació de moment de traspàs i desconcert ha crescut. No es pot al·legar sorpresa: la declaració era un gest polític perfectament previsible. Formava part del full de ruta de Junts pel Sí i figurava com a condició prèvia (necessària però no suficient) de la CUP per afrontar el debat d'investidura. Però ha fet emergir les contradiccions latents dins del bloc independentista (començant pel mateix Govern català), entre els sectors més moderats i els més radicals. La declaració podria ser l'expressió culminant de l'error de fons de l'estratègia independentista: el mal control dels temps. S'ha imposat un ritme accelerat que no es correspon amb les relacions de forces i que podria acabar rebentant un motor massa revolucionat.

La proposta de declaració va arribar al Parlament amb la negociació de la investidura del president Mas en estat d'incertesa absoluta. Quin sentit té si cal acabar repetint les eleccions per incapacitat de triar un president? Aquest seria el veritable moment catastròfic. La hipòtesi de tornar a votar pesa com un malson sobre l'escena: frustració i fatiga. Tantes expectatives sobre el 27-S, per res? I, no obstant això, podria ser una forma d'ajust a la realitat. Es tornaria al moment anterior a l'acceleració del 9-N, amb els partits independentistes presentant-se per separat i amb la necessitat de recuperar el dret a decidir com a bandera d'atracció de més consens. Un pas enrere que potser permetria al sobiranisme recuperar els ritmes adequats per fer dos passos endavant.

Si admetem que ni l'independentisme té prou força per forçar la desconnexió, ni els partits espanyols per desactivar-lo per vies democràtiques, l'única manera democràtica de desbloqueig és que un dia ambdues parts abandonin les fantasies i entenguin que el referèndum és la solució més raonable per a tothom. Per a Espanya, perquè probablement el guanyaria. I per a Catalunya, perquè es veuria, per fi, reconeguda com a subjecte polític. Però aquest dia avui sembla immensament llunyà. No es liquiden tabús mil·lenaris en tres anys.

I, no obstant això, en aquest context es fa més evident encara la crisi del règim polític espanyol. Malgrat el moment de confusió que viu l'independentisme (amb Artur Mas negant-se a cedir i la CUP negant-se a concedir), com ha passat des del 2012, el sobiranisme continua tenint la iniciativa política, continua marcant l'agenda. El Govern del PP, amb el suport del PSOE, va a remolc, responent reactivament –amb solemnes pronunciaments de lleialtat a la sagrada unitat de la nació–, però sense cap proposta política que pogués seduir els sectors més tebis de l'electorat independentista. El famós lapsus de Rajoy, que un dia va dir que no sabia qui manava a Catalunya, donant per descomptat que allà ell ja no hi pintava res, ho explica tot: mai s'ha plantejat reconquistar Catalunya per la via democràtica. Només pensa a retenir-la per la força de la llei. Ara el president pretén atreure el PSOE i Ciutadans a una estratègia frontista, per llançar un atac presumptament decisiu contra el sobiranisme, descarregant l'imperi de la llei sobre ell. Seria l'assumpció d'un gran fracàs: la incapacitat del règim espanyol de trobar una sortida política a la qüestió catalana. La història es repeteix. D'un possible moment catastròfic passaríem a un escenari de catàstrofe col·lectiva.