Melangia... i un toc de cinisme

L’any 1889 cau una mica lluny, sí, però llegint Tres homes en una barca (per no parlar del gos), una de les novel·les més populars de la literatura anglesa, publicada aleshores, t’adones que, per molta tecnologia que hi afegim, la vida no ha canviat pas tant. Trobem natural el que hi diu l’anglès Jerome K. Jerome (1859-1927) sobre l’abandó del camp i l’amuntegament humà a les ciutats en busca de llum, vida i companyia, perquè seguim tenint un terror atàvic a la soledat. El viatge Tàmesi amunt dels tres homes i el gos del títol és un desafiament a la pressa i a l’acceleració que més de cent anys enrere ja s’apoderava del ritme vital. En temps de turisme rural i modes vintage, no sobta la reflexió sobre el valor divers que la gent de ciutat i la de pagès donen a les antigalles: ens agraden per belles o per velles? “¿Passarà el mateix en el futur?”, escriu Jerome, “¿Seran sempre els preats tresors d’avui les galindaines barates del dia anterior?”. I, visionari, preveu l’arribada dels turistes japonesos, aquesta plaga tan actual.

‘Tres homes en una barca’ va fer que al Tàmesi es doblés el nombre d’embarcacions

Tres homes... va ser un èxit rotund (un milió d’exemplars en vint anys), va fer que en un any es doblés el nombre d’embarcacions registrades al Tàmesi i va propiciar la descoberta turística del riu. Com a novel·la, és atípica. Qui hagi gaudit de les celebrades Historias d’Enric González es trobarà a gust llegint-la. Literatura menor? L’establishment victorià, estricte, no va rebre gaire bé aquest peculiar carpe diem de Jerome, un lluitador nat, que rebenta les costures de la novel·la interrompent el fil narratiu amb digressions constants. El relat de la navegació s’alterna amb la memòria, la descripció de llocs i costums, les pinzellades històriques i el fet divers, tot amanit gairebé sempre amb l’imbatible humor britànic. El conjunt és una desimbolta aproximació a la humanitat a partir de l’observació d’un grup reduït de persones: “En una barca, m’he adonat que cada membre de la tripulació té la idea fixa que ho està fent tot ell”. El riu té bellesa i poesia, però també treu el pitjor de cada persona. Però Jerome procura no fer sang: tira d’ironia discreta i desdramatitza. Així, un passatge una mica líric (“Que la barca de la vostra vida sigui lleugera...”) acaba amb una nota reticent (“Us demano disculpes, de debò. M’havia despistat”). També usa la sortida còmica: un bell i sincer elogi de la navegació en vela es trunca amb el xoc de la barca dels protagonistes amb una pastera de pescadors. Els hilarants esclats humorístics prefiguren el surrealisme i la comèdia boja, com el cassó que es resisteix a bullir l’aigua del te o el delirant muntatge del tendal de la barca. Algunes anècdotes són lleugeríssimes, quasi puerils, però Jerome sap riure’s d’ell mateix, com en l’esmolat autoretrat del narrador: “Vaig donar a la meva expressió un aire de tendra melangia barrejada amb un toc de cinisme que em diuen que m’escau molt bé”.

Traduir un llibre amb tant de color local no és senzill. Aquesta versió, ja publicada fa quinze anys a Quaderns Crema, anostra el text sense grinyolar, però de vegades adapta i simplifica massa: entendríem perfectament que en George no pogués sortir de la City fins a la tarda, en comptes de “no podria sortir del banc”. El ritme de la prosa transmet bé la distància irònica de Jerome i és dúctil en els passatges on juga a ser elevat, tot i que peca una mica de literal i incorre en algun fals amic com “creu honestament que els ha adelitat”, en comptes de “sincerament”.