Escac al rei de David Madí

Pocs polítics han protagonitzat una pel·lícula. David Madí n'és un. Madí és l'home que va projectar Artur Mas cap a la presidència de la Generalitat. Madí és la icona del liberalisme de Convergència, del sector business friendly, dels que volien enterrar la socialdemocràcia cristiana de Jordi Pujol i, a més a més, saltar cap a la independència. La història, en part escrita per ells mateixos, ha portat CDC a una situació d'agermanament amb ERC i a dependre de la CUP. El sector liberal de Convergència ha quedat tocat mentre que el seu líder, Madí, continua actuant des de les bambolines del teatre.

La pel·lícula que Madí va protagonitzar és el documental Crònica d'una campanya. Dirigit per Ibon Olaskoaga i estrenat el 2012, Crònica d'una campanya va passar pels cinemes amb pena i sense glòria malgrat l'interès que té per entendre com s'organitza una campanya electoral. Madí és un animal de l'escena i de la direcció de les tropes –per al seu llibre Democràcia a sang freda el van caricaturitzar disfressat de general Patton–. Al documental, Madí és un comandant calculador, que fuma una cigarreta rere l'altra, allà on li rota estigui prohibit o no, i que mobilitza les bases del partit per omplir estadis com qui vessa cacauets en un platet per a l'aperitiu.

Negocis arreu

La seva feina durant “la travessia del desert” –els anys a l'oposició durant el tripartit– i la victòria electoral del 2010 li van servir per obtenir una recompensa: tornar al sector privat com a president del conseller assessor d'Endesa a Catalunya, un càrrec que no s'obté sense padrins polítics. Des del 2011 ha estat un mestre en el joc de les portes giratòries: al marge d'Endesa, va fitxar per la multinacional de la consultoria Deloitte –contractada habitualment per la Generalitat–, és vicepresident d'Applus i ha treballat com a consultor per a Telefònica. També ha estat actiu amb negocis propis. Ha fundat dues consultories i gestiona el projecte del futur servei de restauració del Liceu amb els germans Roca, segons Economía Digital. Madí també s'ha associat amb la productora musical Clipper's, habitual de la programació de TV3 i operadora del Festival de Cap Roig.

Madí és membre d'una de les poques famílies de l'alta burgesia que van mantenir encesa la flama del catalanisme durant la fosca nit del franquisme. El seu avi, Joan Baptista Cendrós, empresari del sector de la perfumeria i cosmètica, l'home que va fer gran la loció masculina Floïd, va ser un dels fundadors d'Òmnium Cultural i va finançar una gran quantitat d'iniciatives catalanistes. El mitjà digital Crític va informar aquest setembre que Madí va mirar de fer valdre els seus anys implicat a Òmnium i el llegat de la família per pressionar aquesta institució perquè donés suport a Mas. Altres observadors, Salvador Sostres a ABC i Jaume Reixach a El Triangle, asseguren que Madí va tenir un paper actiu en les negociacions per crear Junts pel Sí. A Democràcia a sang freda, Madí ja descrivia la necessitat de la dreta i l'esquerra independentista per assolir el seu objectiu nacional en la visió originària de Junts pel Sí, la Casa Gran del Catalanisme.

Conferenciant actiu

Madí no parla amb els mitjans de comunicació però de tant en tant torna a protagonitzar titulars. La darrera vegada va ser l'abril passat, quan l'Agència Tributària va informar que la dona de Madí i la d'Oriol Pujol presumptament havien participat en el cobrament de diners no declarats degudament per la productora audiovisual Triacom. A Madí sí que se'l veu sovint en actes institucionals. Sempre somrient des de les altures, excel·lint en les relacions públiques. Madí està sent prolífic participant en conferències. L'octubre del 2014 va ser un dels presentadors de la reedició del llibre de Francesc-Marc Álvaro sobre el pujolisme. De la crònica d'aquell acte vaig escriure el següent: “A Madí el que no li agradava de Pujol era sobretot el seu ‘comunitarisme’. Madí va insistir que la fi de Pujol no és un mèrit de l’oposició política ni de cap jutge, sinó que és un mèrit de la mateixa Convergència que volia posar fi a les dècades de peix al cove i de tirar pel dret”.

Madí va participar aquest 2015 al cicle de conferències del Born Centre Cultural, sobre herois catalans, 'Moments estel·lars de la lluita per la llibertat', organitzat per persones intel·lectualment properes a ell com Enric Vila i Quim Torra. El maig passat, a Tarragona, va protagonitzar un sopar/col·loqui de l'Associació Espanyola de Directius. En aquella trobada amb empresaris, Madí va plantejar algunes de les seves idees: “Jo tinc una opinió que sempre em costa crítiques però crec que el primer pas per a la reforma de la funció pública és posar fi a la figura del funcionari”. “La política s'ha fet presonera de l'Administració”. També va recordar que des dels inicis de la relació amb Mas, quan aquest era conseller d'Economia, va deixar clar que l'endemà que Mas fos president de la Generalitat, deixaria la política activa. I així va ser. A Madí com a confident del president el va rellevar Jordi Vilajoana, un altre dels referents del grup Llibergència, un col·lectiu cofundat per Madí i que defensa els valors del liberalisme dins de CDC.

La política és com els escacs

El juny passat, Madí va presentar, juntament amb Joan Puigcercós, Zugzwang. El dietari del procés, un llibre dels germans Oriol i Guifré Jordan a partir dels seus escrits al diari digital Directe.cat. Madí va revelar qüestions personals: el moment més ric intel·lectualment de la seva vida va ser entre els 15 i els 25 anys, quan va llegir molt per convertir-se en independentista i liberal. La seva gran obsessió en aquella època, segons va dir, eren els escacs. “Els escacs tenen molt a veure amb la política. [...] La capacitat d'antelació, de previsió, l'estratègia, allò que necessites en política”. “En aquesta partida no hi haurà ni taules ni presoners”, afirmava Madí sobre la pugna independentista amb l'Estat espanyol. El Patton català va afegir al final de la presentació que la DUI és inevitable: “Com que aquest sentit democràtic [a Espanya] no hi és, estàs amb una estratègia de ruptura. Consisteix que les eleccions donin un aval democràtic en clau catalana, espanyola i internacional, que hi ha un aval democràtic a una decisió, que és el punt de partida d'una estratègia rupturista, més o menys pactada, però que acabarà en una DUI. La qüestió és en quin moment passarà això, que ha de ser el moment en què Catalunya estigui més preparada”.

El periodista David Miró va escriure el 2006 a l'Avui que Madí era el nostre Karl Rove: “‘Deride and conquer’ (‘ridiculitzar i conquerir’) és el lema de Karl Rove, cèlebre assessor de George Bush i artífex de la seva aclaparadora victòria electoral davant del demòcrata John Kerry. Els seus mètodes agressius han estat importats a casa nostra per David Madí, que ha aconseguit que CiU marqui el ritme de la campanya amb iniciatives polèmiques com les del DVD, el notari o la proposta d'immigració. En aquest cas l'objectiu que cal ridiculitzar és el tripartit amb el doble objectiu de mobilitzar els votants propis i alhora minar la moral del contrari”. Madí i CiU van perdre aquelles eleccions perquè, com ha demostrat l'estratègia del somriure i el bon rotllo xirucaire de l'ANC, el mascles estil Patton o Bush, a Catalunya no triomfen.

Una de les opinions més celebrades de Madí sobre Artur Mas és aquella que adverteix que sovint se'l dóna per mort però que sempre acaba reeixint. Mas i CDC aposten pel perfil de líder messiànic que el poble reclama per conduir-lo a Ítaca. L'invent ja va fallar el 2012 i ara està en mans de la CUP si l'estratega Madí pot perdre el seu rei –Mas– i la partida. La ironia és que no cauria derrotat per la jugada del rival sinó pel moviment d'un aliat.