Una presidenta per a la ruptura

L'entusiasta participació de Carme Forcadell en les successives campanyes independentistes des de 2010 l'han alçat a la presidència del Parlament i a ningú li hauria de sorprendre que avui, després de ser triada per al càrrec, convertís el seu primer discurs davant la Cambra en una continuació de l'agit-prop al qual fa anys que es dedica. L'anunci que la naixent legislatura és l'última autonòmica, la seva pretensió de sobirania per un Parlament que no disposa d'aquest atribut, i el seu visca a la república catalana indiquen amb claredat que el seu objectiu és ser una presidenta per a la ruptura del model polític vigent. El risc que ha corregut en atrevir-se tant és el que, d'aquí a no gaire temps, aquestes proclamacions la deixin en ridícul.

D'altra banda, la sessió constitutiva de l'onzena legislatura del Parlament no ha ofert sorpreses però sí una potent imatge gràfica. Els diputats de l'esquerra s'asseuen des d'ahir en els escons situats a la dreta de l'hemicicle. Dels escons situats a l'esquerra se n'ha apoderat la guanyadora coalició independentista formada pels liberals de Convergència, els republicans d'ERC i els independents que els acompanyen. Una mostra més de la confusió característica del moment polític català.

No ha estat l'única. El vertigen del partit que disposa de la clau per formar o no majoria de govern, la CUP, a assumir responsabilitats de poder ha quedat reflectit en la seva absència a la Mesa del Parlament, de la qual no obstant això garanteix la majoria de control a la coalició de Junts pel Sí. La CUP prefereix ser oposició. Que dirigeixin uns altres. La implacable aritmètica parlamentària que va sorgir de les urnes del 27-S, no obstant això, els obligarà a definir-se i facilitar, o no, l'elecció d'un president de la Generalitat. No hi ha escapatòria, si combreguen amb els objectius que ha exposat Forcadell.