Laïcisme com el de França

S'apropen les eleccions de desembre i els programes floreixen amb exuberància primaveral. El PSOE ha presentat aquesta mateixa setmana el seu projecte polític que, si es compleix, farà empal·lidir la sentència d'Alfonso Guerra després de la victòria socialista del 1982: “Posarem Espanya de manera que no la reconeixerà ni la mare que la va parir”. Doncs sí, el socialisme de Pedro Sánchez s'ha proposat com a objectiu que l'Espanya catòlica s'assembli a la França republicana pel que fa a la religió.

El PSOE projecta denunciar els acords entre els Estats espanyol i la Santa Seu, que es negociaven des del 1976 però que es van signar el 3 de gener del 1979, només cinc dies després que el BOE publiqués la Constitució. La iniciativa és lloable, perquè aquell Concordat de caràcter preconstitucional només ha consagrat privilegis per a una confessió que –excepte en el període republicà– ha viscut en perfecta simbiosi històrica amb el poder politicoeconòmic. Aquesta complicitat parasitària ha estat denunciada en la recent història d'Espanya amb més força des de la mateixa Església –per part dels mateixos creients– que des de les forces que ara fan professió de fe laïcista. Excepte tan honrades com a extraordinàries excepcions, els socialistes han mantingut des de la transició una actitud d'acatament submís a la interpretació que la jerarquia eclesiàstica catòlica ha fet d'aquests tractats. El PSOE ha considerat al llarg dels 14 anys de Felipe González i els set de José Luis Rodríguez Zapatero que revisar aquest succedani de Concordat era posar-se a agitar les entranyes d'un planeta hostil del qual només podien esperar anatemes i condemnes.

Per això, el socialisme governant no va fer ni tan sols petits gestos que suposessin retallar privilegis. I això inclou el mateix Alfonso Guerra. El vicepresident, que com a diputat s'ha vanat d'haver passat el raspall de la puresa a l'Estatut català, va ser incapaç des del seu lloc de segon al Govern de racionalitzar laboralment el pont que estableixen en estranya parella –entre el 6 i el 8 de desembre– la Constitució espanyola i la Immaculada Concepció.

Ara els socialistes asseguren que estan per la feina i disposats a revisar velles derives. No obstant això, el seu expedient laïcista al llarg del 2015 segueix sent bastant descoratjador. A començament d'any, els seus diputats van menysprear signar un recurs d'inconstitucionalitat contra el despropòsit de les immatriculacions, que és la fórmula mitjançant la qual els prelats de les diòcesis espanyoles han inscrit, sense ser propietaris, milers de béns al seu nom. Un espoli semblant ha estat possible gràcies a una joint venture entre la llei hipotecària del 1946 i la generositat del Govern d'Aznar, que el 1998 va permetre als bisbes posar temples al seu nom. La desmesurada voracitat clerical ha arribat a unes cotes que han intentat apropiar-se d'esglésies enclavades en finques de propietat privada. A finals del 2014 el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar contra el bisbe de Palència per haver inscrit al seu nom un temple adquirit per una empresa el 1978. El fet alarmant del cas és que aquella demanda havia estat prèviament desestimada pel Tribunal Suprem i el Constitucional.

Amb aquests precedents, no hauria estat sobrer que el PSOE sumés els seus diputats als d'Esquerra Plural i Grup Mixt per arribar al mig centenar de signatures de parlamentaris que es requereix per a la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat. Es tracta d'un acte de justícia contra la legalitat que ha permès la immatriculació de la mesquita de Còrdova.

És urgent la catequesi laïcista per no caure en simplismes, com veure a l'Ajuntament de Vic el PSC votant amb Convergència i Plataforma per Catalunya una moció per evitar que l'antic seminari pagui l'impost de béns immobles. Això va succeir a principis d'octubre, segurament quan el nou programa socialista era al forn. La CUP va proposar, amb el suport d'Esquerra i Iniciativa, que un edifici construït per presos polítics el 1949, dedicat en el seu moment a seminari i ara convertit en un espai polivalent –hotel, dos gimnasos, restaurant i hípica– pagués l'IBI, com la resta de mortals. Però la por a la porpra i al solideu ho van impedir. I això, malgrat que el nou propietari del complex estava disposat a pagar.