“La càmera és una pistola que et diu ‘no em menteixis’”

La première barcelonina de Victoria, la pel·lícula de Sebastian Schipper que arreplega elogis allà on s’estrena, tancarà avui una etapa de nomadisme frenètic per a Laia Costa (Barcelona, 1985). La catàbasi berlinesa del seu personatge li va reportar al juny passat el premi Lola de l’Acadèmia del Cinema Alemany, la primera actriu espanyola amb un Lola al currículum. La fita impressiona més venint d’algú que va debutar fa només quatre anys (a la sèrie Bandolera) i que avui, també en mitjans internacionals, s’expressa amb una energia sempre renovable (“sobretot si dormo 12 hores”).

Pregunta. Has fet teatre en alemany, una pel·lícula russa en castellà i anglès, i ara Victoria en anglès improvisat. El triomf del poliglotisme?

Resposta. Diuen que si ets bilingüe tens més facilitat per treballar en altres idiomes. Ara vinc de Nord-amèrica i he estat amb directors de càsting, i no em situen: n’hi ha que em diuen que sóc francesa, dos que em feien polonesa... I quan els dic que sóc d’aquí no s’ho creuen, em diuen que Penélope Cruz té “més accent”. Suposo que el fet de tenir més vocals en català ens fa més fàcil l’aprenentatge. Per fer l’obra de teatre en alemany estudiava cada dia quatre hores amb la veu del professor gravada i m’adormia escoltant-lo. En el cas de l’anglès, he estat capaç de fer Victoria improvisant perquè vaig estar dos anys a l’estudi de Lucy Lennox, la directora de càsting, que treballa precisament amb la improvisació en anglès. El més curiós és que el director em demanava que en algun moment digués frases en castellà i jo li deia “no em surt!”.

P. Victoria està gravada com un pla seqüència i amb un to gairebé hiperrealista. La naturalitat és només aparent?

“Aquesta professió és una carrera de fons; per

R. El director insistia molt que ell volia “realitat”, i la manera de rodar-la hi ajuda molt, perquè en alguns moments sembla fins i tot un documental. Però fer una història improvisant i amb una càmera al costat que et segueix és molt complicat. Schipper ens deia que quan has d’estar concentrat en el personatge, i a sobre recordar les parts tècniques perquè no es pot tallar, la càmera és com una pistola que et diu “no em menteixis”. Si tens l’objectiu tan a prop i tu fas veure que et passa alguna cosa però és fals, la gent ho nota. El director notava de seguida si fingíem, per això es va preocupar durant els assajos que tots estiguéssim en aquest to realista que ell volia. Va confiar molt en nosaltres. Sabia que si tots teníem clar quin era el conflicte, per on havíem de passar cadascú i on havíem d’arribar, la pel·lícula funcionaria.

P. Si en aquest cas el cinema imita els mecanismes de la vida, en què creus que la vida s’hauria d’assemblar al cinema?

R. Jo sempre crec allò de la realitat que supera la ficció. Quan treballes un personatge, a vegades pots pensar que allò no existeix, però estic segura que existeix molt més enllà del que tu estàs proposant com a actriu. Tota la ficció en general mama de la vida. Hi ha pel·lícules i llibres que et canvien la manera de pensar i la manera d’entendre el món. És una de les coses que més m’agraden de la meva feina: puc entendre realitats que mai no hauria entès. Ara sóc més empàtica i prejutjo menys. Intento comprendre al màxim tots els personatges. Jo no m’assemblo gens a la Victoria, ho faria tot al revés, però vaig haver de treballar per entendre-la i me l’estimo.

P. A la pel·lícula la Victoria es veu obligada a perdre la innocència en una sola nit. Et fa por que la teva carrera també s’acceleri?

R. Intento evitar-ho. He dit que no a alguns projectes que han arribat. El que ha passat amb Victoria és molt especial, per això necessito tancar bé aquesta etapa. Aquesta professió és una carrera de fons, i per sort tinc algunes àncores: la meva parella, la meva família i les meves amigues del bàsquet. Ara m’he traslladat a Miami per raons personals, per la feina de la meva parella, però no per la meva professió. A mi em deixen volar, però no perdre’m. I el fet de no haver estat actriu des de petita hi ajuda molt, fa només quatre anys que hi sóc, el cap ja el tenia bastant ben situat.

P. A Polseres vermelles vas interpretar una noia amb càncer, i la Victoria viu al límit la seva peripècia. Com es treballa un personatge des de l’extrem?

R. El més important en tots els casos és entendre què li està passant. Amb la Rym vaig treballar amb dues noies que havien perdut un pit. És important acostar-te a la realitat del personatge a través de persones que hagin passat per la mateixa situació. Per preparar la Victoria em vaig mirar documentals de genis precoços, pianistes que des dels tres anys es passen 18 hores al dia tocant el piano, sense adolescència. Són vides molt exigents. A la Victoria un dia li diuen al conservatori que allò no fa per ella, que és bona però no la millor. Això no surt a la pel·lícula, però és el background del personatge que jo necessito per treballar: així puc entendre, per exemple, què li passa per dins quan està ballant sola.

P. Vas encarnar una Caputxeta postmoderna. Quins contes t’interessen?

R. Els contes infantils gairebé no els recordo. En literatura m’agrada molt Amélie Nothomb, però a la lectura vaig entrar de manera intensa com a preadolescent amb Isabel Allende. Més tard recordo que un dia fins i tot vaig faltar a classe perquè m’havia passat la nit llegint Como agua para chocolate: a l’escola em van dir que si la raó era la lectura, no era greu que hi faltés. També llegeixo poesia, hi ha un llibre del colombià Darío Jaramillo que sempre viatja amb mi, es diu Aunque es de noche. El meu preferit és el Poema de amor 13, que comença: “Primero está la soledad / En las entrañas y en el centro del alma...”. Directe al cor, directe a la jugular.

P. A la professió que has triat també hi ha soledat?

R. Ho he experimentat per primer cop ara, amb la promoció de la pel·lícula. Fa un mes i mig que no sóc a casa, he estat a Buenos Aires, Los Angeles, Nova York i Sitges. Ara començo a entendre el cas d’algunes actrius que prefereixen aïllar-se. En el cas de Victoria la pel·lícula m’encanta, però a vegades et toca treballar en projectes que no són tan interessants, i si he de fer això cada vegada... Quan vaig arribar a casa fa una setmana, vaig veure la meva parella en pijama, el meu gat al sofà, i em vaig passar dues hores plorant.

P. Després de tantes setmanes sense pausa, què és el primer que faràs?

R. Demà mateix volo a Sant Sebastià per trobar-me amb la meva parella. Penso desconnectar durant cinc dies i dedicar-me a passejar, menjar pintxos i beure txakolí.