Les dues cares d’Adrià Puntí

Un bany de multituds. Adrià Puntí va ser profeta a la seva terra, i en la presentació oficial del seu últim treball va deixar gairebé sense entrades l'Auditori, ocupat per un públic entusiasta a qui l'artista de Salt va regalar tres hores d'un concert del qual, clarament dominat per l'emoció, Puntí no sabia trobar el final. Tant va ser així que si en el tram central del recital les cançons alienes a la novetat gairebé no van tenir protagonisme en tot un cant a la vigència del material actual, la prolongació va ser una col·lecció d'èxits tant d'Umpah-pah com de la seva carrera en solitari, desequilibrant un repertori que no necessitava tanta memòria. Com a resultat, el seu públic va sortir satisfet i Puntí es va preparar per afrontar la campanya de concerts que passejaran La clau de girar el taller i Enclusa i un cop de mall per tot Catalunya.

Vist el primer concert, es podria dir que Adrià Puntí és on sempre ha estat: agradarà als seus fidels però és complicat que ampliï la seva base de públic. El seu concert a l'Auditori va estar penalitzat per uns arranjaments que no van fer millors les seves noves cançons, d'ànima fràgil i detallista en disc, abandonades a un rock que volia evocar Neil Young en directe i que deixa sense perfils ni matisos les composicions, cosides amb gruixudes puntades de guitarra malgrat la incorporació de teclats, saxo i violoncel. A més, Puntí, almenys a la seva terra, estava més calent que el públic, al qual tot just començar va demanar que coregés cançons que encara no coneix mentre passejava per la platea ja en la tercera cançó, El boig del telèfon roig, just quan el públic encara s'estava situant en l'actuació. Estava tan content que perdia una mica la mesura de les coses, excitat. Els retrobaments tenen coses com aquesta.

Amb tot això va semblar que s'accentuava la idea que hi ha dos artistes, el que en disc mostra una ànima que va molt més enllà del rock, apropant-se a Nova Orleans, al pop, a la ironia electrònica, al folk, fins i tot a la cançó italiana o a l'inclassificable Van Morrison, i el que en directe acudeix a l'embranzida del rock sense, de fet, ser un guitarrista extraordinari, deixant la seva banda amb l'ànima en suspens en més d'una ocasió. I aquest rock sona una mica antic, massa fàcil i sabut per a un artista el talent del qual no només s'hauria de mostrar a l'escenari mitjançant comportaments inusuals i un guió discontinu. Ser genial no és exactament això.