Aldarull institucional

Els passos que s'estan fent en la judicialització del conflicte polític a Catalunya confirmen la incapacitat de canalitzar-lo amb sensatesa. La coincidència amb el 75 aniversari de l'afusellament de Lluís Companys per la dictadura de Franco –una estranya decisió del jutge, que va citar Artur Mas per a una data tan simbòlica– ha permès acompanyar-lo amb una efusió de sentimentalitat patriòtica i adornar-se amb un aura heroica i fins i tot martirial.

Mas s'està aprofitant precisament dels tràmits del procés judicial instat des de l'Executiu, amb els quals el president intenta mudar el declivi electoral del seu partit per una victòria personal. Per a això es va servir ahir de la resta del seu Govern; de més de 400 alcaldes, amb la vara a la mà, i de les cúpules de les organitzacions independentistes. Però ningú assenyat hauria d'aplaudir el que té totes les característiques d'un acte arbitrari i desconsiderat per a l'opinió i les persones que depenen d'ells: és a dir, d'una alcaldada.

És freqüent que persones o grups privats es concentrin davant els edificis dels tribunals quan es produeixen judicis o diligències. Tampoc és la primera vegada que s'usa amb una finalitat política. La diferència és que, en aquesta ocasió, es tracta d'una utilització clara del poder executiu contra el judicial. I amb els consellers de Justícia i Interior a primera fila, especialment contraindicats per a algú que es preï de preservar el mínim de neutralitat exigible a les Administracions públiques, que no són l'àrea privada de ningú.

El president creu que aquest comportament és un signe de la força que confereix un lideratge incontestat i una complexa majoria parlamentària. S'equivoca: l'única cosa que el fa possible és l'abús. No es pot llançar a la justícia un desafiament semblant al vostè no sap amb qui està parlant. Jordi Pujol ja va utilitzar les institucions i les va barrejar amb el sentiment nacional de Catalunya per pressionar un tribunal, que va acabar bloquejant la querella pel cas Banca Catalana. Pujol va treure rèdit electoral d'aquella manipulació i Mas li segueix els passos, per apuntalar la seva continuïtat al capdavant de la Generalitat.

Perquè les maniobres de Mas tenen unes evidents finalitats polítiques. D'una banda, el bany de multituds institucionals reforça la seva imatge en el si de l'independentisme. I de l'altra, intenta cohesionar el moviment que encapçala. No obstant això, jurídicament no s'ofereix als seus lleials per a cap holocaust numantí; assumeix la responsabilitat per la convocatòria i realització del 9-N, però la dilueix en els voluntaris que la “van executar” –són les seves paraules–, tractant de conduir la investigació cap a un atzucac.

La cerimònia de fervor independentista li serveix per ocultar la pobresa dels seus resultats electorals, les dificultats per a la investidura i per començar una legislatura estable, sempre a costa de l'anticapitalisme i l'antieuropeisme de la CUP; i per seguir mantenint el desafiament que ell diu que és amb l'Estat, però que fonamentalment és amb el Govern de Rajoy, la maldestra actuació del qual s'alimenta també aquest procés sobiranista sense rumb ni sortida.