Cita al port

És de nit a Dieppe, petita i boirosa ciutat portuària. Els passatgers d’un vaixell que acaba d’arribar procedent d’Anglaterra pugen a un tren que els durà a París. No tots. Un d’ells baixa i, en comptes de pujar al tren, fa la volta al port, dibuixant una u fins a l’altra part de la badia, on s’atura i espera. Al vaixell, un altre home ha romancejat per baixar l’últim. Abans de fer-ho llança, a l’home que espera, una maleta. Han evitat el control duaner. Al cap de poc, tots dos són junts, i tenen una forta discussió. L’un no vol lliurar la maleta a l’altre, que intenta arrancar-li-la. Rinyen. Un d’ells cau a l’aigua, on va a parar, també, la maleta. L’altre mira els voltants i fuig, desesperat, no per haver matat un home, sinó per haver perdut la maleta. Ho ha vist algú?... Sí. Dalt d’una garita, un guardaagulles que fa el torn de nit ho ha vist tot.

La maleta serà la temptació, el punt de fuga on convergiran els desitjos dels protagonistes de la història, però també la frontissa entre dos creadors aparentment distants: un escriptor d’èxit, prolífic fins a la inversemblança, i un cineasta de culte i de producció mínima. L’escriptor, nat a Lieja, ha viscut, en paraules de André Gide, “una falsa reputació”, i “no hi ha res més difícil que aconseguir que el públic es retracte d’un primer judici apressat”. El judici apressat del públic diu que un escriptor tan prolífic —incomptables articles, cent noranta-dues novel·les signades amb el seu nom i una trentena sota pseudònim— i amb tant èxit —més de cinc-cents milions d’exemplars venuts—, no pot ser un autor de qualitat. Ell, però, demostra la falsedat d’aquesta afirmació en cada pàgina, i especialment, en algunes obres inspirades que no sedueixen, només, el lector corrent, sinó que mereixen elogis d’individus tan variats com Faulkner, Céline, Benjamin, Fellini, Pla, Chaplin, Banville, Mutis o el mateix Gide.

Georges Simenon, l’home de Lieja, tracta, en les seues ficcions, de l’individu nu, lliure de pròtesis i màscares, que lluita contra el seu destí, i parla de les foscors de l’ànima amb una llegidora, plaent i crua claredat. Això imanta un dia el cineasta, l’hongarès Béla Tarr, a qui interessa poc o gens contar una història, i per a qui l’essència del llibre de Simenon, i del seu film, ambdós intitulats L’home de Londres, és la solitud i la temptació del ferroviari, el dilema entre el pecat i la dignitat, tan fràgilment separats en qualsevol vida. Tarr comprèn a fons Simenon i no roda un thriller, sinó un malson existencialista, en blanc i negre, amb una càmera lentíssima i una música melancòlica, obsessivament repetitiva. I aconsegueix un relat hipnòtic, d’atmosfera densa, humida, portuària. I on l’última escena, com l’últim paràgraf del llibre, fa que el nostre pensament s’estenga llargament, morosament, sense fi.