El coratge moral

No coneixia a l'actor Viggo Mortensen ni de nom, tal és el meu desconeixement del cinema actual. Però va ser entrevistat a La Vanguadia fa uns dies i una resposta em va cridar molt l'atenció. Se li preguntava: “Qué admira en els altres?”. I responia: “El coratge moral, no deixar de fer o de dir el que penses per por de convertir-te en enemic dels teus amics o amic dels teus enemics. No ser presa d'ideologies, d'idees preconcebudes o del que pensin els altres sobre tu”. Sempre llegiré les entrevistes o els escrits de Mortensen, segons sembla un gran actor, en qualsevol cas, un tipus decent.

Quan es diu que, a conseqüència del procés separatista, la societat catalana està partida per la meitat, dividida i fracturada, no significa que hi hagi dos bàndols clars en contínua lluita entre ells sinó que en un bàndol ha faltat i, amb excepcions, segueix faltant, coratge moral, és a dir, arrests suficients perquè en un tema, un sol tema, el monotema, dir el que es pensa sense por al fet que et pugui convertir en enemic dels teus amics o amic dels teus enemics.

En una societat liberal, les idees de cadascun no poden ser objecte de cap coacció i poden expressar-se amb total llibertat. Per tant, no cal coratge moral, dir el que es pensa és el normal. En la majoria de les qüestions, la societat catalana és liberal: un pot ser el que vulgui, opinar com li doni la gana, ser de dretes o esquerres, religiós, ateu o agnòstic, heterosexual o homosexual, és liberal en tot menys una cosa: en el nacionalisme, la identitat, la llengua catalana, ara la independència, tot això.

En aquest punt, mig Catalunya és profundament antiliberal i els qui no pensin en veu alta com ells, és a dir, d'acord amb els cànons oficialment prescrits, se'ls deformen les seves idees fins a extrems grotescs, se'ls amenaça per infondre'ls por i, si no rectifiquen la seva conducta, de forma directa o indirecta, genèrica o concreta, se'ls expulsa de la comunitat. Això és així avui, això és així des de fa molts anys.

Un exèrcit d'escrivents al servei del règim, emparats en el poder autonòmic i amb grans mitjans a la seva disposició, s'encarrega d'això. I com que els que haurien de parlar callen, la resta de la societat, en les seves relacions privades, calla també i, en molts casos, dóna la raó a aquesta virtual majoria que, al final, ho acabarà realment sent. És la tan famosa, com mal entesa, “espiral del silenci”.

L'espiral del silenci és un procés mitjançant el qual un punt de vista arriba a dominar l'escena pública quan els altres abandonen i emmudeixen

En efecte, l'espiral del silenci és un procés mitjançant el qual un punt de vista arriba a dominar l'escena pública quan els altres —encara que al principi siguin majoria— abandonen i emmudeixen. En aquest sentit, com sostenia la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, en una contesa guanya qui té més “energia, entusiasme, ganes d'expressar i exhibir les seves conviccions”.

No hi ha cap dubte que l'escena pública catalana ha estat protagonitzada durant dècades pels nacionalistes, d'uns o altres partits, i els altres, amb excepcions, han anat transigint i acomodant-se a la situació amb la solidesa i aguant del codony, és a dir, amb la moral baixa, l'ànim decaigut, els complexos a flor de pell i admetent culpes imaginàries. En aquests casos, al final, sempre vencen els més enèrgics, els que estan impulsats per un ideal clar, els dotats de l'ímpetu que subministra la virtù maquiaveliana.

Durant 35 anys, s'ha anat creant una situació en la qual molts catalans han canviat d'idees i han entrat en el consens nacionalista, entre d'altres, per dues conegudes raons: apuntar-se al bàndol que creuen vencedor i tenir por a quedar socialment aïllat. Per aconseguir-ho, els nacionalistes han seguit una vella estratègia: primer, intentar persuadir, si no és suficient, amenaçar i, per fi, excloure. L'exclusió d'alguns irradia els altres perquè la por psicològica s'interioritzi i muti en convenciment. D'aquí l'ampliació del consens nacionalista.

Entre els qui poden ser escoltats a Catalunya, la por ha vençut el coratge moral, aquesta gran virtut, tan admirada per Viggo Mortensen. No és estrany, doncs, que els sense veu ni tan sols s'atreveixin a parlar del monotema amb els amics, companys de feina, familiars. Una trista i anormal situació, mostra de la precarietat democràtica de Catalunya. Un fossat del qual no serà fàcil sortir.