Unes eleccions il·legibles

Aquest cop no cola. Ningú s'empassa les boles dels uns i dels altres sobre els resultats electorals. Gairebé tothom repeteix l'habitual i tediós exercici tergiversador, però ningú se’l creu. Les eleccions del 27 de setembre han deixat un paisatge desolador, principalment a l'espai central de la política catalana. El podi aquest cop és per als perdedors.

Ha perdut Artur Mas amb les seves pretensions plebiscitàries, plebiscit per a ell mateix i plebiscit per a la independència exprés en 18 mesos, doblement rebutjats pels electors catalans: no al president, no a la independència. Recordem les seves paraules i les dels seus amics, sense marge d'ambigüitat. Qui no votés les formacions independentistes –Junts pel Sí i CUP– sumava els seus vots als del PP contra la sobirania. No hi hauria mitges tintes: o s'arriscaven a votar independència per després aconseguir el referèndum o es resignaven a donar suport a l'statu quo, és a dir, al govern de Rajoy i el PP. La lectura de les eleccions com a plebiscit conduïa a comptar només sís i només nos.

L'únic resultat que valia per a una aposta tan alta era superar el 50 per cent dels vots, aquesta xifra màgica que TV3 a la nit electoral situava il·lusionadament a dues escasses dècimes en el sondeig a peu d'urna en què donava de 63 a 66 diputats a JxS. Les explicacions posteriors, prodigades fins i tot en articles a la premsa internacional, són veritablement vergonyoses.

Després de proposar una lectura plebiscitària abans d'anar a les urnes, entre altres coses per mobilitzar el seu electorat, Artur Mas i els mitjans amics s’han tret de la màniga una lectura en clau estrictament d'eleccions representatives per al parlament autonòmic, que els permet fins i tot proclamar seva la inexistent victòria. Adjudiquen a Catalunya Sí que es Pot l'11% d'indecisos o indefinits i inverteixen així el sentit del vot: el no perd amb el 38,5% enfront de la curiosa victòria del sí amb el 47,8%. Una vulgar trampa que no cola, ho sento. Els que no van votar sí, el 52,2%, van rebutjar el plebiscit plantejat per Mas per a si mateix i per a la seva independència amb presses. Haver-ho dit abans.

Quan es juga a tot o res, les victòries esdevenen derrotes, i en aquest cas doble, personal i de partit

Recordem que la lògica de JxS, anunciada en diverses ocasions pel mateix Mas, era que la llista única presidencial havia d'obtenir la majoria absoluta de diputats i si podia ser de vots perquè es produís la lectura internacional favorable a la independència. No ha aconseguit ni l'una –62 diputats a 6 de la majoria absoluta–, ni l'altra –39,5%, a més de 10 punts del 50%–. La majoria independentista que pretén exhibir exigeix ara que els deu diputats de la CUP se sumin a la seva investidura i probablement a la seva majoria, en una fórmula que pretén asseure junts neoliberals atlantistes i europeistes amb chavistes antieuropeus i antiamericans. La 'lectura internacional' s'aventura certament compromesa.

En clau presidencial, les coses encara pinten pitjor. Per aconseguir aquest resultat, ha hagut d'amagar-se a la quarta plaça, evitar tot balanç de govern, esquivar les responsabilitats per la corrupció del seu partit i situar al capdavant de la candidatura un polític com Raül Romeva amb obertes afinitats amb la CUP. Encara que exhibeixi com una proesa els 72 diputats independentistes que s'asseuran al Parlament, la xifra més alta de tota la història parlamentària catalana, tots sabem que es deu al senzill transvasament o 'conversió' de Convergència ja sense Unió al camp independentista, amb la consegüent sagnia des dels 62 diputats de CiU que va rebre Mas el 2010, als 50 del 2012 i als 29 de CDC ara.

Quan es juga a tot o res, les victòries esdevenen derrotes, i en aquest cas doble, personal i de partit. Si hi ha vencedors, estan emboscats, com és el cas d'Oriol Junqueras i Esquerra Republicana, o ho són des de posicions minoritàries però ascendents que els permet convertir la seva debilitat en fortalesa, com és el cas de la CUP i de Ciutadans.

La paradoxa més gran d'aquestes eleccions és que la clau plebiscitària tan reivindicada s'ha convertit en un càstig autoinfligit per a qui la va proposar. Els 62 diputats de què disposa Artur Mas compondrien un grup magnífic en qualsevol parlament en condicions normals, ja que no seria especialment difícil embastar un programa que atragués els sis diputats que li falten per a la investidura i per governar. En les actuals condicions excepcionals, aquesta vegada és Artur Mas qui es troba davant d'un dilema sense matisos: o la CUP se li lliura a canvi de res o de molt poc o és ell qui es lliura a la CUP amb totes les conseqüències. A menys que vulgui convocar de nou els electors, i ja en van tres, perquè tornin un altre cop a fer el vot de la seva vida.