La feina que es perd amb la tardor

Assegut d'esquena a la platja al passeig marítim de Lloret de Mar, en Carles posa al dia una excompanya del que es va trobar quan va tornar a treballar com a recepcionista al principi de l'estiu que ja ha acabat: jornades més llargues, tropes de becaris estrangers que no cobren ni un euro... Avui és un dels molts dies que passarà a l'atur ara que la temporada turística arriba al final en aquest municipi de menys 40.000 habitants, on els visitants marquen el ritme de l'economia.

Als seus 44 anys, un contracte fix discontinu li garanteix almenys quatre mesos d'ocupació cada any. El mateix contracte que fins al 2010 el mantenia ocupat gairebé tot el temps. Durant l'estiu, en Carles es manté fora del 12,2% en el qual se situa la taxa d'atur registrat a Lloret. Però en mesos com ara el març, no aconsegueix escapar-se del 24,26% a què s'eleva.

Localitats costaneres turístiques com Lloret estan acostumades al fet que l'atur es dispari quan arriba el fred i amaini amb els dies de sol. Molts dels seus habitants depenen de contractes fixos discontinus amb els quals abans treballaven entre vuit i deu mesos l'any. La resta del temps, vivien de la prestació per desocupació.

Però ara, temporades més curtes i menys contractació han fet que els períodes d'atur es tornin més llargs i consumeixin les ajudes. Ara no tots els hiverns vénen acompanyats de subvencions, així que estalviar a l'estiu es torna fonamental. “La gent està resignada. Abans tots obrien per Setmana Santa. Ara hi ha hotels que només funcionen entre juliol i setembre”, afirma Eladio Alguacil, de la Federació de Serveis de CCOO a Girona.

“Com que no he treballat ni sis mesos, aquest any no podré demanar l'ajuda [de 426 euros al mes]”, explica en Carles. “Tinc sort perquè en guanyo 1.500. Ara, en canvi, ja no agafen recepcionistes ni cambrers sinó ajudants, que cobren menys. Encara que no sé a qui ajuden, perquè fan la feina completa i sols”, comenta.

La responsable de Serveis d'UGT a Girona, María José Grau, recorda que fa uns anys s'aconseguia feina “en qualsevol lloc” de Lloret: “Ara, hi ha gent que no troba res”. Com el gambià Kawsu, que no ha tingut sort en els últims cinc estius. “Abans era peó de construcció. Ara busco una mica de neteja o de rentaplats, però ni tan sols m'accepten el currículum, així que recullo ferralla”, lamenta.

183 quilòmetres al sud, a Salou, Robinson esgota els seus últims dies de cambrer al restaurant Goretti. Com molts negocis del municipi, el local abaixarà la persiana aquest mes i no la tornarà a obrir fins a Setmana Santa o quan hi hagi algun pic d'activitat. “Buscar una altra ocupació? Si Salou es mor a l'hivern!”, assegura el jove de 28 anys, que prefereix passar el que queda de l'any a la República Dominicana amb la seva família fins que la feina torni.

Com ell, Fidel, amo d'un local de records davant la platja, viurà a partir d'octubre dels estalvis dels últims mesos. “Els empresaris no tenim atur”, apunta, a diferència dels seus treballadors, que compaginen el treball amb la prestació i les ajudes. A Salou, la bretxa hivern-estiu és fins i tot més alta en termes d'atur: 11,24% al setembre i 26,46% al març.

“I això que l'hostaleria no ha caigut amb la crisi com altres sectors. El que passa és que tiren dels fixos discontinus ja contractats i agafen menys eventuals”, assegura Mercè Aro, de Serveis de CCOO a la zona. A això s'hi suma la caiguda de salaris, diu el secretari general d'UGT a Tarragona, Jordi Salvador: “A Port Aventura, el sou mínim era de 980 euros fins que aquest any van crear una nova categoria que paga 670. I ells són els que marquen el cost de la mà d'obra a la demarcació”.