El cinema de terror i fantàstic ja crida al Festival de Sitges

Cues per entrar a l'auditori, cues per comprar alguna cosa de menjar ràpid, cues a l'estació del tren de rodalies… La 48a edició del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, que comença avui divendres i s'acaba el 19 d'octubre, és un certamen pensat només per al públic. L'any passat ja va tenir 180.000 visitants. És la seva aposta i funciona des de fa anys. Fins i tot els jurats pateixen la seva desaforada programació: el de la secció oficial ha de jutjar 38 pel·lícules, que veuran com a molt en vuit dies. Més que un comitè de selecció, sembla que el festival tingui un comitè d'elecció, que decideixi a quina secció va cada pel·lícula.

Però en aquesta desmesura, el públic addicte a aquests gèneres gaudeix. I els directors de les pel·lícules, també. No hi ha certamen més feliç per a un cineasta que el de Sitges, on l'audiència gaudeix de cada moment de terror, de cada cop salvatge, de cada raig de sang o cada fantasma inesperat. Sí, importa la qualitat de les pel·lícules, però molt més el fet de gaudir-ne i ovacionar-les en grup.

I combinant qualitat i pors primàries, el festival inaugura les seves projeccions avui amb The witch, de Robert Eggers –que, després de guanyar amb aquest film el premi a millor direcció a Sundance, pot triar la seva següent pel·lícula entre desenes d'ofertes–. A The witch, una família dels primers colonitzadors anglosaxons d'Amèrica del Nord sofreix a la seva recentment estrenada granja l'adveniment del diable. De tanta senzillesa com contundència, amb una barreja d'antropologia, religiositat exacerbada i aposta pel terror pur, en un escenari a l'altura dels contes infantils, a The witch no hi ha trucs a l'estil M. Night Shyamalan. Només por.

Per al seu tancament, Sitges aposta per Into the forest, de Patricia Rozema, amb Ellen Page i Eva Rachel Wood com dues germanes que sobreviuen en un món on una apagada massiva ha portat la humanitat fins a la seva propera extinció. També hi concursaran la desassossegant Vulcania, de José Skaf, una imaginativa reflexió sobre opressors i oprimits.

Entre mig, 169 pel·lícules, i tota mena de picades d'ullet i apostes que se surten de l'esquema del festival perquè, com apuntava el seu director, Ángel Sala, a la presentació a Madrid, "al certamen hi cap de tot". Des de projectar com a homenatge a Bigas Luna Segon origen, de Carles Porta, el malson apocalíptic que no va arribar a poder dirigir el mort cineasta, a mostrar l'última versió de Macbeth, dirigida per Justin Kurzel, amb Michael Fassbender i Marion Cotillard: no només és l'obra més salvatge de Shakespeare, és que aquesta visió aposta per la cruesa, el fred, la misèria, els cossos esbocinats i la més furibunda passió medieval per la sang.

Aquest any el cartell del festival homenatja, en el 20è aniversari de la seva estrena a Seven, de David Fincher, el film que va retornar la serietat a les buddy movies policials i que va conjuminar l'aroma del thriller amb el terror pur: el pòster fa referència a la tètrica caixa del final, aquella que mai hauria hagut d'obrir Brad Pitt.

La por primigènia té aquest any especial protagonisme a Sitges: res de subtileses ni jocs de paraules com a excusa per al terror. Títols com les nord-americanes The devil’s Candy (més cases encantades) o We are still here; apostes com la turca Baskin (que Sala assenyala com una de les joies d'aquesta edició) o l'índia Ludo… Policies superats per festins de terror, possessions satàniques, westerns com Bone tomahawk, amb Kurt Russell i Matthew Fox, que amaguen atroços moments propis de gèneres més sagnants

En la secció oficial entra des de Cemetery of splendour, del tailandès Apichatpong Weerasethakul, guanyador de la Palma d'Or de Canes, una pel·lícula molt del seu autor en la qual uns soldats són tractats d'una estranya malaltia que els produeix somnolència, o el nou film d'Alex van Warmerdam, guanyador en aquest certamen el 2013 amb Borgman, i que retorna ara amb la molt negra Schneider vs. Bax.

Més títols: el porno en 3D Love, que Gaspar Noe ja va presentar, amb un rotund fracàs, en el passat festival de Canes; El regal, que dirigeix l'actor Joel Edgerton; Green room, de Jeremy Saulnier, que amb el seu retrat dels skinheads va deixar parats els espectadors que la van veure a Canes; El nou nou testament, d'un veterà de qualitat com Jaco Van Dormael, que elucubra amb la vida de Déu a Brussel·les; Maggie, amb un canvi de registre d'Arnold Schwarzenegger, o l'habitual lliurament de Takashi Miike, que aquesta vegada presenta Yakuza Apocalypse: the great war of the underworld.

I això només al concurs, que a fora hi ha des del thriller La prochaine fois je viserai le coeur, de Cédric Anger, en la qual Guillaume Canet encarna un tímid policia encarregat d'investigar els crims… comesos per ell mateix; la comèdia britànica The Legend of Barney Thompson, debut en la direcció de l'actor Robert Carlyle; fins a Absolutely Anything, dirigida per Terry Jones, i que compta amb la col·laboració dels seus companys dels Monty Python (per cert, Terry Jones rebrà un premi però s'ha negat a concedir entrevistes i ni tan sols farà l'habitual roda de premsa).

A Noves Visions entra el cinema transgressor. La secció aquest any queda dividida en dos grans blocs: One i Plus. Al primer, que s'inaugura amb l'espanyola La novia, de Paula Ortiz, es veuran pel·lícules d'autors prestigiosos com Anomalisa, de Charlie Kaufman; Cosmos, l'últim treball del veteraníssim Andrzej Zulawski (sí, és viu); The face of an angel, de Michael Winterbottom; Experimenter, de Michael Almereyda, amb Winona Ryder ressorgint de les seves cendres i la comèdia Ryuzo and the seven henchmen, de Takeshi Kitano. La clausurà vindrà amb Evolution, de Lucile Hadzihalilovic, guanyadora de dos premis en el passat certamen de Sant Sebastià. Quant a Noves Visions Plus, allà tenen cabuda nous talents i apostes pel més experimental.

A Sitges hi ha molt més: la ja clàssica desfilada de zombis del primer cap de setmana, el recorregut pel cinema fantàstic, l'estupend apartat Documenta, en el qual es veuran, entre d'altres, dos vibrants documentals: I am your father, de Toni Bestard i Marcos Cabotà, sobre David Prownse, l'actor que anava en el vestit de Darth Vader en la primera trilogia, i Dark Star, H. R. Giger’s World, de Belinda Sallin, sobre el gran il·lustrador i dissenyador Hansruedi Giger, creador de, per exemple, el monstre i l'atmosfera d'Alien. A Anima’t es projecta l'últim crit del món de l'animació, i a Midnight X-treme s'inclou el terror independent.

Entre les visites assenyalades, aquest cap de setmana hi haurà Oliver Stone, que farà una classe magistral, el mestre del maquillatge Rick Baker i l'animador espanyol Raúl García, que presenta Extraordinary tales, la seva espectacular recreació dels millors contes d'Edgar Allan Poe amb les veus de, per exemple, Christopher Lee i Béla Lugosi. Al llarg de la setmana també seran homenatjats el ja esmentat Zulawski i Nicolas Winding Refn, amic del certamen abans de la seva explosió popular amb Drive.