Visions d’un altre món

 Al CaixaForum de Barcelona es pot veure una exposició, Animals i faraons, dedicada a la plasmació dels animals en la cultura egípcia. La mostra aplega una gran quantitat de peces de valor, provinents del Museu del Louvre, com la filera de babuïns adorant el sol del temple de Luxor, les estàtues sedents de Sekhmet —la deessa lleona— o una gata de bronze de la baixa època que és un prodigi d’elegància i de destresa. Objectes com aquests enlluernaven, amb raó, els degustadors d’art déco més exquisits fa quasi un segle.

La vinculació que els egipcis establiren entre els animals i els déus va sorprendre els grecs i, més tard, els cristians, i es va prestar a malentesos mesquins. En realitat, com explica la comissària de l’exposició, Hélène Guichard, els egipcis “no adoraven els animals, elegien curosament les formes animals per convertir-les en manifestacions de l’essència divina accessibles per als humans”. De la mateixa manera que els cristians no adoren les estàtues de Crist davant de les quals s’agenollen, sinó el Déu que aquestes imatges representen, la temible deessa Sekhmet era representada com una lleona perquè aquest animal expressa millor que cap altre les seues qualitats sobiranes. La devoció s’adreçava a la deïtat per mitjà dels seus símbols terrenys.

Sobre el tema de les relacions entre déus i animals en aquesta civilització s’ha publicat fa poc un llibre en català: Fills de Djaamu, de Lucas Baqué Manzano. Entre els mèrits de l’autor hi ha el d’haver traduït molt bé la recopilació de textos més antiga de la humanitat, el Llibre de les piràmides. Tot i la seua importància en la història de la cultura, és improbable que aquest Llibre s’enlaire en les llistes de best-sellers, però el fet que es puga llegir en català introdueix el nostre idioma en un elenc ben selecte de llengües de cultura. És un honor.

Fills de Djaamu investiga els conjurs del Llibre de les piràmides destinats a les serps. Les serps són animals perillosos, però també se les pot veure com a guardianes dels secrets de l’inframón. El faraó mort ha de travessar els foscos viaranys que les serps custodien i desactivar-ne l’amenaça. Els conjurs que utilitza revelen una visió del món dialèctica, on el conflicte entre l’ordre i el caos es reviu cada dia i on el poder de la paraula és immens. El treball de Lucas Baqué és rellevant per a l’egiptòleg, però també per a l’interessat en les relacions entre mite, ritual i màgia, un nus central de la història de les religions. És un llibre minuciós, exigent i il·luminador.

És a dir, que no serà un best-seller tampoc, però honora la llengua en què està escrit. La setmana passada, en un article, Àngel Quintana parlava de la cultura i la indústria cultural, i arribava a una conclusió clara: la fabricació de productes culturals té importància, sens dubte, però la cultura és força més que una mercaderia. Com l’òliba d’Atena, els llibres de Lucas Baqué són pràcticament invisibles per a la indústria cultural. En canvi, són cultura amb majúscules. En català, ara i ací.