Una altra humanitat és possible

Uncanny valley, la vall inquietant, és la definició de la sensació de malestar que experimenten els humans quan la tecnologia assumeix aparences antropomòrfiques, massa semblants a la realitat. Aquesta sensació és la que busca crear la paret d'ulls robòtics incorporis de Louis-Philippe Demers, que segueixen els visitants, apuntant a la importància del moviment ocular en el diàleg no verbal entre humans i màquines. L'obra forma part de +Humans. El futur de la nostra espècie, una exposició produïda per la Science Gallery de Dublín que desplega al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) una panoràmica de les principals investigacions contemporànies en el camp de la robòtica, la intel·ligència artificial, la biotecnologia i pròtesi, tots recursos que augmenten les possibilitats de l'ésser humà.

“El futur no és un lloc, és un viatge i hi ha molts camins que es poden recórrer”, afirma la comissària del projecte, l'artista i investigadora Cathrine Kramer, coneguda pel Center for Genomic Gastronomy, un projecte que investiga l'ús de les biotecnologies en el camp de l'alimentació. Per +Humans, Kramer ha triat mig centenar de projectes que sembla que segueixen el fil conductor de l'uncanny valley, per la inquietud que la majoria d'obres provoquen i els interrogants que plantegen. Un exemple és la Màquina orgasmàtica, de Julijonas Urbonas, que exposa els amants a una gran força gravitatòria, de manera que la sobtada pèrdua d'oxigen al cervell potencia el plaer. El més inquietant és que Urbonas fa servir la mateixa tecnologia a Muntanya russa eutanàsica, dissenyada, segons l'artista, “per treure la vida amb humanitat i una última alegria”.

No tots els treballs són angoixants. També hi ha projectes més amables, com el Casc desaccelerador, de Lorenz Potthast, que permet als usuaris percebre el món a càmera lenta o la Màquina avatar, de Marc Owens, un dispositiu portàtil que converteix la realitat en un simulacre de videojoc amb l'objectiu de canviar els codis que regeixen les relacions entre els espais físics i virtuals. Repartida en quatre seccions, la mostra arrenca amb un àmbit dedicat a les capacitats augmentades, que abasta des d'un exemple de pròtesi del segle XIX fins a un laboratori DIY (do it yourself, fes-ho tu mateix) per fabricar a casa els nostres propis recanvis corporals amb impressores 3D, passant per les cames de guepard que van permetre a Aimee Mullins participar tant als Jocs Olímpics d'Atlanta com en les desfilades del dissenyador Alexander McQueen. “No es tracta de discapacitats, sinó de capacitats diferents. Els valors canvien. Si al segle XX el paradigma era més fort, més ràpid i millor, pot ser que al segle XXI sigui més feliç i més saludable”, apunta Kramer.

Amb robots desobedients i retrats realitzats sota l'efecte de diferents drogues, no podia faltar l'únic cíborg legalment considerat com a tal, Neil Harbisson, que ha convertit la seva incapacitat de veure els colors en un projecte artístic, fent-se empeltar quirúrgicament un sensor que transforma els colors en música. També hi ha projectes de tipus més polític com els de Matt Kenyon, que presenta el Tardigotchi, un tamagotchi amb un microorganisme viu a l'interior, que obre el debat sobre el nostre ús de les altres espècies vives i un dispositiu portàtil vinculat a les fonts de notícies que genera dolor físic a l'usuari cada vegada que hi ha una baixa a l'Orient Mitjà. Llàstima que, com a molts dels projectes, no es poden experimentar. La mostra, oberta fins al 10 d'abril, es completa amb un intens programa d'activitats, que potser activaran algunes de les obres paradoxalment tancades en vitrines.