Claus de la negociació que ve

Hi ha un cert consens a assenyalar que l'independentisme ha guanyat les últimes eleccions catalanes, però que ha perdut el plebiscit. D'acord, però ara, què? Com es gestiona això? Les preguntes s'amunteguen sense que siguem capaços d'oferir-los una resposta. 1. A qui li toca negociar? Perquè si hi ha hagut algun perdedor clar en aquestes eleccions han estat els seus dos protagonistes, Mas i Rajoy, que estan incapacitats per liderar les dues parts en conflicte. O, per formular-ho d'una altra manera, entre quines forces polítiques caldrà buscar l'acord? 2. Sobre què cal negociar? No és el mateix negociar sobre la independència que sobre alguna forma d'encaix de Catalunya en l'Estat. I això suscita la necessitat de començar a concretar les diverses terceres vies, però encara no hi ha consens a l'interior mateix dels principals partits polítics. 3. Com s'ha d'establir la negociació? Qui la inicia i quin serà el procediment triat? O quin serà el grau de formalitat/publicitat relativa que tindrà aquest procés? I 4. Quan començarà la negociació? Sembla clar que no serà imminent tenint en compte el pertorbador període de la llarguíssima campanya electoral que ara s'inicia.

Gairebé totes aquestes preguntes admeten diverses respostes i estan obertes a diverses contingències. L'única cosa certa és que la més decisiva és la 2, la relativa a l'objectiu de la negociació, el que cal negociar. Entre altres raons, perquè sense l'oferiment d'algunes concessions prèvies no hi haurà forma d'asseure les parts a la mateixa taula, no hi haurà negociació possible. Pel costat espanyol, la concessió mínima hauria de ser la voluntat declarada d'alterar l'statu quo, i, pel català, la renúncia a l'independentisme, ja que ha trobat sòl fèrtil a partir d'una sèrie de greuges, suposats o reals, i de l'immobilisme de l'ara partit al Govern. A més de la convicció que no hi hauria consens a Espanya per acomodar les ànsies de més autogovern d'un sector majoritari de la societat catalana. El fet que la qüestió catalana i la ja inevitable reforma constitucional seran el principal punt a discutir durant els propers mesos posarà a prova si aquesta última afirmació se sosté.

Vist així, la campanya electoral, lluny de ser un impediment, pot convertir-se en un important assaig per a la clarificació de les diferents postures i de la diferent voluntat relativa d'arribar a acords. De qui propicia què i com aconseguir-ho. Ja està molt gastada l'expressió, però no n'hi ha cap altra de millor: el que cal contrastar són els diferents "projectes de país". Més que sobre polítiques concretes, que també, es decidirà sobre el model d'Estat que volem, el que ens uneix i ens separa i com podem seguir vivint junts. I es veurà si hi ha grups que anteposen suposats beneficis electorals al fet que prevalgui la concòrdia. Al final serem els ciutadans els que posem cadascú al seu lloc. A Espanya i a Catalunya.