Les tres lectures

La increïble i persistent miopia de l'actual Govern espanyol davant les insistents i raonables reclamacions catalanes, amb diversos clars errors estratègics d'alguns partits de Catalunya i del seu Govern, ens han conduït a una situació de confusió i enfrontaments que té una sortida cada vegada més difícil. Diuen que ningú sap què passarà … Comparteixo aquesta dificultat d'orientació. Aquest article intenta ordenar les meves pròpies idees, i té dues parts, escrites voluntàriament en dos moments diferents: el matí del 27, i la matinada del 28.

27. 09. 2015. Avui els catalans, espero que molts més que altres vegades, votarem en unes eleccions al Parlament, convocades amb la intenció de convertir-les en plebiscit. No en coneixem encara els resultats, però a més no coneixem ni com seran llegits, ja que les eleccions parlamentàries es llegeixen en escons, mentre que en els plebiscits es compten els vots… Em temo que, en funció del resultat, alguns comptaran escons i altres vots, cosa que ajudarà a augmentar encara més la confusió.

La meva actual opinió personal, és que avui, de forma conscient o no, donarem resposta a tres preguntes diferents: 1. Quin Parlament i quin Govern volem? (eleccions autonòmiques). 2. Volem o no canviar de forma important l'status quo actual de la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya? (un plebiscit). I 3. Volem o no separar-nos de l'Estat espanyol? (un altre plebiscit).

Arribem a les votacions havent simplificat excessivament el panorama, i havent equivocat l'ordre dels esdeveniments. Dic això perquè, en relació a les dues últimes preguntes, hi caben tres respostes diferents: 1.Immobilisme. 2. Canvi. 3. Independència.

Evidentment la independència suposa sempre haver escollit primer el canvi, però el canvi no significa sempre voler la independència. I crec que aquesta simplificació no ajuda en res a fer un retrat clar de la nostra societat. Si estem incòmodes en un lloc i busquem fer un viatge, primer cal decidir si volem moure'ns o no; una vegada decidit que sí, podem plantejar-nos quina de les possibles destinacions preferim…

Votaré, doncs, acceptant que participo en unes eleccions, que a més tenen un caràcter de plebiscit, però un plebiscit doble i més complex que el que significa l'alternativa unionisme/ independència. I per descomptat, creient que els resultats electorals es mesuren en escons, però els plebiscitaris en vots…

28. 09. 2015. Passada la mitjanit, amb lluna plena, tinc davant els resultats. Davant la increïble confusió de lectures que estic presenciant, ofereixo les meves conclusions personals.

—Satisfacció per l'èxit impressionant de participació. Fa temps dèiem que era important poder “explicar-nos democràticament”. Ho hem fet.

—La candidatura JPS ha guanyat clarament les eleccions, fregant la majoria absoluta. Té el dret a buscar els suports necessaris per formar un Govern i l'obligació de governar el país a favor del dia a dia dels ciutadans, a més d'intentar dur a terme un full de ruta sobiranista. Per a això farà falta una negociació; segurament hi jugarà un paper important la CUP.

—El plebiscit sobre independència, sí o no, ha tingut un resultat que els experts denominen empat tècnic (48%/52% en vots), clarament insuficient per proclamar que a Catalunya hi ha una gran majoria de ciutadans a favor de la independència.

—En canvi, el plebiscit sobre canvi/ immobilisme ha tingut un èxit espectacular (71%/27%) suficient per iniciar amb gran força un procés de negociació amb l'Estat i amb la UE. Per mi, això és el més important del dia 27.

Aprofitem intel·ligentment aquest resultat democràtic d'indiscutible voluntat de canvi, per construir un “pacte català” que exigeixi a l'Estat, i demani a la UE, negociacions per a una nova relació Catalunya/Espanya; negociacions que, sense descartar la independència, no la tinguin com a condició prèvia. Per a això, CDC i ERC han de revisar el seu full de ruta. Per a això, Iniciativa per Catalunya, i altres membres de Catalunya Sí que es Pot han de confirmar aquesta opció. I, sobretot, per a això, el PSC ha de tornar a la seva línia històrica d'afirmació nacionalista, al marge de les reticències que pugui trobar al PSOE. Sense tot això tenim mala sortida…

Joan Majó és enginyer i exministre