Els emancipats

L'emancipació de la realitat és, amb la substitució de la història per la llegenda i el cultiu d'una idea fixa amb la qual cal justificar qualsevol propòsit i de la qual cal derivar tota conclusió, el que constitueix l'essència de les ideologies, si ens atenim a la descripció que en va fer Hannah Arendt a Orígenes del totalitarismo. Uns atributs tan infernals com aquests s'empitjoren quan les ideologies, després d'haver-se apoderat de l'opinió pública, emprenen un camí de plena realització.

Malgrat el seu prestigi com a fonament gairebé únic del que alguns entenen per democràcia, l'opinió pública no pot mesurar-se amb els valors de la lògica i el rigor que exigim al coneixement positiu, ja que no es produeix per raonament, sinó per mimetisme. En general, no consisteix més que en la replicació massiva d'estereotips, prejudicis, safareig, falsedats i, sens dubte, també d'algunes veritats simples, tot i que aquestes últimes es divulguen pels mateixos mitjans pels quals s'expandeix la mentida, perquè se senten i es repeteixen.

És, doncs, l'instrument que necessita tota ideologia per imposar el seu projecte polític en una societat democràtica, ja que, si es disposa dels mitjans propagandístics necessaris, es pot adreçar fàcilment cap a on es vulgui i, només anomenant-la, legitima qualsevol acció que es vulgui emprendre.

Aquest procediment té la naturalesa de la tautologia: es diu al poble el que ha de pensar i després es justifica el que es postula com el compliment de la voluntat del poble. Aquesta és la gran paradoxa de la democràcia: el que la fa possible és el mateix que l'amenaça. Només l'Estat de dret, la Constitució i les lleis que se'n deriven, garanteix la seva estabilitat.

L'estranya i per a molts mortificant situació que des de fa uns anys es viu a Catalunya ha ofert reiteradament l'oportunitat de comprovar el compliment exacte d'aquests supòsits, perfectament descrits i analitzats pels grans pensadors de la democràcia liberal. En efecte, el moviment independentista que hem vist créixer, gairebé sense pausa, des de l'11 de setembre del 2012, ha anat arribant a poc a poc aquest estat en el qual les ideologies, sentint-se ja prou madures per sostreure's al món dels fets, es disposen a emancipar-se definitivament de la realitat.

Aquest moment no es produeix abans que el control de l'opinió pública hagi arribat a un cert nivell. Són molts els exemples d'emancipació que els grans homes del Procés —ells mateixos semblen considerar-se com a tals, ja que es comparen sense cap mena de rubor amb Gandhi, amb Luther King o amb Mandela— ens han ofert generosament en el llarg viatge cap a enlloc en el qual volen embarcar tots els seus conciutadans. Són molts, i tots molt dignes de ser estudiats, però és suficient referir-se als dos que més han aparegut en aquesta campanya.

Brilla, en primer lloc, la seguretat amb la qual el cap de llista de Junts pel Sí ha negat la principal de les evidències: que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la Unió Europea i de tots els organismes internacionals. Veure Raül Romeva entestat a emancipar-se de la realitat davant les càmeres de la televisió és una cosa que no per repetitiva deixa de produir sorpresa.

El segon cas —no menys impressionant— es refereix a la descaradura amb la qual els dos presidents, el de l'ANC i el de la Generalitat, van negar que la manifestació de l'11 de setembre fos un acte electoral de l'independentisme.

Quan s'ha arribat a aquest estat d'emancipació és quan un s'adona que el diàleg, el simple intercanvi d'arguments amb un cert esperit cooperatiu, ja no serà mai possible. Durant anys, malgrat les grans diferències polítiques, els ciutadans de Catalunya han compartit uns valors i unes regles del joc. Després, a mesura que els dirigents de l'independentisme han anat declarant la seva intenció de no complir les lleis, s'ha perdut bona part del terreny compartit. Ara ja és la realitat el que no es comparteix. S'oposen a qualsevol objecció amb l'anatema del discurs de la por, però el que realment fa por és el seu discurs.

Ferran Toutain és escriptor i crític literari