Cinc mirades per interpretar el resultat del 27-S

Les eleccions d'avui a Catalunya configuraran un nou Parlament autonòmic, però probablement no per a quatre anys. Els partits independentistes han anunciat que, si ells guanyen en escons, hi haurà unes noves eleccions en 18 mesos. Podria haver-n'hi fins i tot abans, si no hi ha acord per investir el president de la Generalitat i tenint en compte l'aparent fragilitat de les actuals aliances al bloc independentista i de les hipotètiques aliances al no independentista. En aquest escenari, Catalunya sembla abocada a la inestabilitat. Aquestes són algunes claus per analitzar els resultats d'aquesta nit:

–El grau de suport a l’independentisme. Totes les enquestes apunten que Junts pel Sí (que agrupa Convergència i ERC) serà la força més votada. Però per posar en marxa el seu full de ruta independentista necessita no només guanyar sinó aconseguir la majoria absoluta d'escons (la meitat més un). O aconseguir-la sumant els escons de l'altra llista secessionista, la CUP. La majoria absoluta està fixada en 68 escons. Aquesta és la xifra que l'independentisme persegueix. Si no l'aconsegueix, el procés independentisme quedarà aturat. Si l'aconsegueix, el procés s'iniciaria, encara que fora de la llei.

–La diferència entre vots i escons. Podria haver-hi l'escenari que Junts pel Sí i la CUP sumessin majoria absoluta d'escons sense tenir-ne en vots (perquè la llei electoral fa que no tots els vots valguin el mateix). Això els generaria dos problemes: el primer, que el missatge de la seva victòria quedaria molt afeblit, sobretot de cara a l'exterior; el segon, que la CUP ha dit repetides vegades que la majoria absoluta, per ser legítima, ha de produir-se també en vots. I el suport de la CUP pot ser imprescindible per engegar el procés.

–La relació de forces entre els no independentistes. Els partits que no defensen la independència lliuren una dura batalla per col·locar-se al capdavant d'aquest bloc i aspirar a encapçalar un Govern en cas que l'independentisme no sumi majoria absoluta. En aquestes eleccions es mesura l'embranzida de Ciutadans (el més ben posicionat segons les enquestes), la capacitat del PSC (que en el passat va ser un partit central a Catalunya) per revertir la davallada electoral dels últims anys, la previsible caiguda del PP i la incògnita del suport electoral a Catalunya Sí que es Pot (la llista que agrupa Podem i ICV). També és un interrogant si Unió aconseguirà entrar al Parlament i, en cas de fer-ho, quants escons arrabassarà a l'independentisme del seu exsoci Convergència.

–El vot per territoris. El discurs independentista apel·la al "dret a decidir" dels catalans. Per això és rellevant analitzar el resultat en cadascuna de les quatre províncies catalanes. Girona i Lleida són tradicionalment les que més suport donen al sobiranisme; Tarragona i Barcelona (que juntes agrupen el 85% de la població de Catalunya), les que menys. Al mateix temps, dins de cada província hi ha diferències entre comarques, i entre nuclis urbans i rurals.

–Els possibles pactes d’investidura. En principi, Artur Mas té garantida la investidura en primera votació si la seva llista, Junts pel Sí (en la qual ell va de número quatre) guanya amb majoria absoluta. Però només en aquest cas. Si no l'aconsegueix i necessita la CUP, tindrà un problema: la CUP ha dit que no investirà Mas. El mateix ha anunciat un altre partit al qual previsiblement festejaria Junts pel Sí: Catalunya Sí que es Pot. I la resta de formacions: PSC, Ciutadans, PP i Unió. Cap votaria Mas. S'iniciaria llavors un encreuament de negociacions per trobar algú que aconseguís el consens. Si no ho aconseguís, Artur Mas podria ser investit en segona volta per majoria simple, però per això necessitaria més vots a favor que en contra. És a dir –si la CUP s'abstingués–, més vots a la seva investidura que els que obtingués un hipotètic candidat de consens al bloc no independentista. Si finalment no hi hagués acord, Catalunya aniria a noves eleccions.