Els rics també voten

D'una manera semblant a les pel·lícules de Shyamalan, s'intueix que si no està passant res és perquè passarà alguna cosa molt grossa. Ho diu el bosc. I el cel gris ple d'aquella pluja que no caurà mai, potser espurnejarà.

A Mira-Sol també es vota al seu centre cultural. Aquí arriba, a les deu en punt, Raül Romeva, el cap de llista de Junts pel Sí. Una brigada municipal ha blanquejat abans unes pintades espanyolistes que han aparegut al matí. A això se li diu actuar ràpidament. Romeva no ha de fer cua perquè encara no ha sortit a votar la multitud que es veurà per tot Sant Cugat a partir de la una de la tarda. Romeva arriba a peu, seguit d'un microbús on viatgen la delegacions estrangeres. Van embolicats en banderes de la Bretanya, de Flandes, del Quebec. Romeva vota, es gira i somriu per a les càmeres i es deixa fer fotos amb unes admiradores. Abans d'anar-se'n, els diu en francès als del Quebec: “Espero que la propera vegada sigui a casa vostra”.

Encara sembla una jornada electoral normal i corrent. D'aquelles en què la gent té coses millors a fer que anar a votar. Són les 11 hores. Al cor urbà de Sant Cugat, entre el seu monestir medieval i el museu dedicat a Marilyn Monroe de la cantonada del davant, la gent balla sardanes sota estelades. Es respira a la plaça una Catalunya tranquil·la, en la qual al personal no li va malament a la vida. La tenora fa sonar la seva malenconia de gramòfon, i li dóna a la burgesia una veu pagesa que simbolitza una terra que no han treballat des de fa dos segles. Des que es va inventar la sardana.

A poc a poc, comença a sortir la gentada. Ja hi ha moviment a les urnes del pavelló poliesportiu. Acaba d'arribar el carter amb una remesa gruixuda de vots per correu. Diu que mai n'havia portat tants. Una dona visiblement gran, però sobretot visiblement burgesa, vol ficar a l'urna una targeta censal. Protesta en castellà i discuteix amb el seu marit en català. No és que no hagi votat mai i no en sàpiga. Al contrari, en sap, i tots dos han votat sempre a Catalunya i mai li han fallat a Artur Mas. La dona troba per fi la papereta de Junts pel Sí i torna a l'urna. Ella és de l'Aragó, però fa 40 anys que viu a Barcelona. Tots dos estan retirats. El marit va tenir una casa de canvi de moneda estrangera, i també va provar fortuna amb una fàbrica de gènere de punt a Sant Cugat mateix. Ella explica que quan van començar no tenien res i uns senyors molt importants de Banca Catalana els convidaven cada setmana a sopar. Ell diu que ja està fart de ser una colònia. La gent està anant a votar en ferm: es veu en aquella multitud formada per classes acomodades. Tothom al carrer, a l'hora prudent de sortir al carrer. Després, cremar unes calories. Ni tan sols dins d'El Mesón (ventiladors daurats, bigues de fusta, llums com torxes, casticisme mesetari) hi ha clients. Tothom és a la terrassa prenent cafè amb llet.

La sardana és el cafè amb llet de la cultura catalana. Lliga molt bé amb la magdalena o amb els melindros. La gent la balla davant el monestir. Un matrimoni la balla exclusivament per a ells mateixos, com en la intimitat d'un dancing de cinema negre. Enmig de la plaça ven globus una gitana portuguesa. Grossa de poble, vestida de dol, amb els cabells recollits en un monyo. Ha vingut des del barri de Can Palet, a Terrassa, i diu que prefereix vendre globus que vendre banderes perquè això de les banderes és una vegada a l'any i així no hi ha negoci.