Als ciutadans de Catalunya (i II)

Les eleccions de diumenge, el caràcter plebiscitari de les quals és il·legítim, vénen precedides per fenòmens distorsionadors, com certs advertiments dramàtics –alguns, racionals; d'altres, dislocats– però tardans, i els contraris blindatges espuris al·legant un discurs de la por; o com la impostura intel·lectual de convertir la reivindicació majoritària de celebrar un referèndum –cosa que acabarà passant, i caldrà veure el seu objectiu i abast– en un succedani del dret d'autodeterminació (aplicable només en casos de països colonials o sotmesos a genocidi), el dret a decidir (inexistent en Constitucions democràtiques), i aquest, sense solució de continuïtat, en un clam per la independència. Aquest fet, aparentment ingenu, comporta efectes perversos: la confusió dels ciutadans, el seu abusiu recompte en benefici del secessionisme, l'exclusió de la nació dels qui no el comparteixen. Si a tot això hi afegim un calendari de separació exprés, estem en presència del procés, al qual tot bon català s'hauria presumptament d'apuntar.

Més enllà d'aquests avatars, sigui quin sigui el resultat, la solució a la qüestió catalana només pot obtenir-se per aplicació de mètodes estrictament democràtics, singularment el diàleg i la negociació. Però, negociar, sobre què? La independència? No és per descomptat la millor opció, en termes democràtics, perquè es tracta de la fórmula més extrema (enfront de l'autonomia plus, el federalisme o la visió confederal) i, per tant, menys susceptible d'aconseguir àmplies majories; i perquè resultaria de ben segur irreversible, ja que és difícil recompondre allò en què es van sembrar llavors potents de dissensió i recel per a la ruptura, i en alguns casos, d'odi. Tampoc en termes econòmics, ja que més enllà de tots els balanços que puguin fer-se, la sinergia de les dinàmiques cohesionadores afegeix molt més al conjunt que la suma dels seus elements originaris.

Un escenari de ruptura és incompatible amb el necessari procés de reformes en profunditat

Una opció molt millor és obrir camí a una reforma de l'Estat, no només perquè els catalans s'hi sentin més còmodes (per si mateix, un objectiu assenyat), sinó perquè beneficiï tots els espanyols. Des d'aquestes pàgines hem defensat una reforma constitucional en sentit federal, en la qual es delimitin les competències de cada nivell de governança, es reconeguin els fets singulars i es denomini cada territori segons el seu pes i preferències, mantenint sempre la igualtat bàsica de drets socials per a tots els ciutadans; en la qual s'articulin sistemes de coordinació federals (Senat) que forgin la lleialtat en el seu doble camí ascendent i descendent; en la qual les altes instàncies de l'Estat (Corona, Parlament, tribunals Suprem i Constitucional) demostrin la riquesa del plurilingüisme, incorporant-hi progressivament la seva pràctica normal, i en la qual es reparteixin elements de capitalitat segons el model alemany, més en sintonia amb la naturalesa del nostre país que el francès.

Aquesta reforma és l'horitzó en el qual el desenvolupament de Catalunya pugui trobar el millor acomodament. Però les exigències formals –consens i calendari– dificulten tenir-la disponible en un termini desitjable. Potser convindria articular-la amb caràcter previ amb un nou estatus per a Catalunya, plasmable ja sigui en un acord vinculant entre els partits o bé en una esmena exprés, ad hoc, de la Constitució (una nova disposició addicional) que permeti als ciutadans de Catalunya veure reconegut el seu caràcter nacional; comprovar que les competències del seu autogovern no són envaïdes; confrontar que la seva contribució (justa) a la caixa comuna i a la solidaritat interterritorial comporta una tornada equitativa que no els faci perdre posicions en la classificació de finançament per càpita, i verificar que la seva llengua és assumida per Espanya no com un llast, sinó com un bé, part substancial del patrimoni compartit, com ja requereix l'actual Constitució.

Els beneficis de ser més i estar junts ens fan millors políticament, econòmicament i emocionalment

Tot això pot cabre en múltiples propostes o fórmules, i seria bo que el referèndum pendent (en tot el territori: constitucional; o en una part: estatutari) acabi celebrant-se sobre aquestes propostes. Però són antitètiques d'un escenari de ruptura. Aquest diari prefereix convidar els ciutadans de Catalunya a impulsar i pressionar per fer possible les reformes indicades (en primer lloc, anant a votar, i votant per les diferents formacions que s'apropin a aquest plantejament). Perquè els beneficis de ser més ens fa a tots més forts; i els d'estar junts ens fa millors, no només en el pla econòmic, polític o estratègic, sinó també familiar, cultural i emocional. Són valors tan potents en si mateixos, tan superiors a la seva negació, que ni tan sols fa falta ressaltar els inconvenients que causaria la seva absència.