És això una revolució?

El diumenge hi ha eleccions a Catalunya, avançades dos anys, i en circumstàncies polítiques tan excepcionals que la convocatòria sembla més aviat una cita amb la revolució. Qui així ho veu no és només una part dels partits i coalicions que hi concorren. És una visió compartida per dues parts, almenys, i contraposades. En un extrem, l'independentisme d'esquerres pugna explícitament per la ruptura política amb l'Estat espanyol. Per l'altra, la dreta governant a Espanya crida a frenar els que “volen trencar-ho tot”. Tot és tot, clamen els defensors del statu quo constitucional. Trencar l'Estat espanyol, trencar Catalunya i trencar amb la Unió Europea.

Una part del bloc independentista, l'agrupada a Convergència i ERC, defensa en canvi que el seu objectiu és deslliurar-se només de l'Estat espanyol però mantenir Catalunya en el marc de les institucions europees i tot el que això implica. Aquest plantejament xoca no obstant això amb el dels seus previsibles aliats, els independentistes d'esquerres representats per les CUP, que persegueixen crear una república catalana i, ja posats, no deslliurar-se només de l'Estat espanyol sinó també de l'Europa dels mercats, l'OTAN, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

Encara que aquests brots d'expressió radical puguin semblar fruit de l'efusió electoral, o reminiscències de l'extrema esquerra de les dècades de 1960 i 1970, la veritat és que, després del primer moment de l'estupefacció provocada a Catalunya per la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia, una part de l'independentisme ha concebut com una revolució el que, finalment, ha quedat batejat com el “procés sobiranista”. Com una revolució democràtica, sempre, convé precisar-ho, perquè al costat dels contrarevolucionaris hi ha un sector, precisament el més identificat amb l'herència franquista, que tendeix a qualificar l'independentisme català com un totalitarisme. No ho és. Es tracta d'un moviment ancorat en el principi democràtic, és a dir, en la idea que el que ha d'imperar és la voluntat majoritària de l'electorat lliurement expressada.

Els qui proposen que Catalunya creï ara el seu propi Estat independent sostenen que l'Estat espanyol ha estat i és l'instrument de dominació d'uns poders polítics, econòmics i socials contraris als interessos dels catalans o, almenys, als de la majoria de la societat catalana. I que les contradiccions entre aquest Estat i la demanda d'autogovern majoritària a Catalunya han aconseguit tal grau d'incompatibilitat que la millor solució és deslliurar-se d'aquell Estat i crear-ne un de nou. Per sorprenent que pugui semblar, aquest raonament s'està convertint en majoritari a Catalunya. Els sondejos del cap de setmana passat situen les dues candidatures que ho subscriuen a només unes dècimes del 50% dels votants del dia 27.

Els que  proposen que Catalunya creï ara el seu propi Estat independent sostenen que l'Estat espanyol ha estat i és l'instrument de dominació d'uns poders polítics, econòmics i socials contraris als interessos dels catalans

Un dels objectius d'aquest plantejament rupturista és atreure al camp de l'independentisme els partits i els electors d'esquerres que sempre han apostat per l'autogovern i que ara propugnen una reforma federal de l'Estat espanyol. Es tracta sobretot de sectors socials que en anteriors eleccions optaven pel partit socialista i per Iniciativa Verds. En els últims anys de forta agitació independentista i en la present campanya electoral s'han produït algunes preses de posició a favor de la independència d'exvotants, i fins i tot exmilitants i exdiputats del PSC i d'ICV cap a les candidatures de Junts pel Sí, formades per Convergència i Esquerra, i de la CUP.

Però el bloc independentista necessita que n'hi hagi més. El seu càlcul era fa una setmana que li faltaven uns 150.000 vots per superar diumenge que ve el llistó del 50% dels sufragis. Un dels arguments per atreure'ls és destacar, precisament, el caràcter revolucionari de la seva aposta. Aquest plantejament entra en competència directa, sobretot, amb la candidatura de Catalunya Sí que es Pot i no és per atzar que Pablo Iglesias, el líder d'un dels partits que la formen, Podem, s'hagi convertit en les últimes setmanes en la bèstia negra de la propaganda independentista, ocupant en aquesta ocasió el lloc d'honor que els nacionalistes destinaven anteriorment als successius líders del PSOE. Oferir la independència com una revolució pot atreure potser alguns electors, però al mateix temps n'espanta uns altres. Encara que sigui cert que l'immobilisme del PP de Rajoy converteix en rupturisme fins i tot el reformisme suau dels socialistes.