El jutge militar demana arxivar el cas de les tortures a l’Iraq

El titular del jutjat togat militar central número 2 ha demanat el “sobreseïment provisional” del cas de les tortures a la base espanyola de Diwaniya (Iraq) el 2004, que es van conèixer gràcies a un vídeo difós per EL PAÍS en el qual diversos legionaris colpejaven dos presoners. El jutge al·lega que no s'han pogut identificar els agressors ni les víctimes. La retractació d'un legionari que va denunciar els seus companys i després es va desdir de les seves declaracions permetrà que uns fets que el jutge qualifica d'“infames” quedin impunes.

Al vídeo, de 40 segons, difós per EL PAÍS el 17 de març del 2013, s'observa com cinc soldats espanyols entren una cel·la del centre de detenció de Base Espanya, a l'Iraq. Tres soldats claven puntades de peu contra els dos detinguts, mentre que dos més ho observen des de la porta i un sisè grava l'escena. Un dels militars els agredeix amb especial crueltat. En dues ocasions sembla que està a punt d'anar-se'n, però torna per descarregar tota la força de la seva bota contra els cossos indefensos. “A aquest ja se l'han carregat!”, comenta un militar.

La resolució considera “infame”, “execrable” i “ignominiós” el comportament dels militars

L’instructor reconeix la seva “frustració per no arribar a saber la veritat material del que va passar”

El coronel auditor, que des del gener instrueix el cas, no té dubtes sobre la veracitat dels fets –que es van produir a la base de les tropes espanyoles a Diwaniya (l'Iraq) entre el 22 de gener i el 18 de febrer del 2004– als quals es refereix amb adjectius com “infames, execrables i ignominiosos”. “Tenim la ferma convicció que els fets van tenir lloc i que tenen entitat penal”, proclama. Per això, no planteja el sobreseïment definitiu, com van reclamar els defensors dels cinc imputats. No obstant això, proposa el “sobreseïment provisional” –el que suposa que s'arxiva la investigació i s'aixequen les imputacions fins que apareguin noves dades–, tot i que reconeix que “les possibilitats de reobrir el procediment són especialment complicades” i que produeix “frustració [...] no poder arribar a conèixer la veritat material del que va passar, sobretot quan es tracta de comportaments greus i tan aliens del comportament que han de tenir les tropes espanyoles desplaçades lluny de territori nacional en execució de les missions encomanades”.

I què és el que ha impedit saber la veritat? El jutge al·lega que no s'ha pogut conèixer la identitat de les víctimes i que això impedeix determinar l'estatut jurídic que les afecta.

El jutge reconeix que Espanya estava subjecta a l'Iraq a les obligacions pròpies d'una potència ocupant i, en particular, al dret internacional humanitari, que prohibeix qualsevol tipus de tortura o tracte inhumà o degradant, tant als presoners de guerra com a la població civil. No arriba a afirmar –com va fer l'octubre passat el Tribunal Militar Territorial Primer per revocar els processaments– que si fossin terroristes no se'ls aplicarien les convencions de Ginebra, però al·lega la “indefinició” sobre la seva identitat.

Més important és que es posi en dubte la identitat dels agressors. El juliol del 2014, el legionari J. M. C. de los R. va reconèixer que va ser ell qui va gravar el vídeo i va identificar davant la jutgessa els militars que apareixen a les imatges amb el rostre pixelat. Però el passat 21 de maig va tornar a declarar, ja no en condició d'imputat sinó com a testimoni, i es va desdir de les seves anteriors declaracions, assegurant que la seva “situació era tan dolenta [...] que hauria explicat el que fos”.

El jutge adverteix que és il·lògic que el legionari fes declaracions autoinculpatòries quan va parlar com a imputat, amb dret a no declarar, i exculpatòries quan ho va fer com a testimoni. Però conclou que, davant la contradicció entre les dues, no pot donar credibilitat a la primera.

En el sumari figura un altre testimoni: el legionari D. G. J. Encara que no va presenciar els maltractaments, sabia el que havia passat i l'existència del vídeo. Va ser ell qui va posar la Guàrdia Civil darrere de la pista dels protagonistes.

No obstant això, el jutge eludeix el seu testimoni assegurant que “manca d'imputació contra persona aforada davant d'aquest tribunal”. Es tracta d'un recurs formal: vol dir que D. G. J. no va acusar el capità A. B. del P., l'ascens del qual va fer que la instructora inicial, la comandant Patricia Moncada, fos apartada del cas en favor d'un jutjat togat central.

Si la justícia ordinària investigués aquest cas, l'acció popular podria recórrer contra l'arxivament de la causa. Però la jurisdicció castrense no permet l'acció popular, les víctimes no estan personades i el fiscal militar, únic acusador, avala que s'arxivi el cas.